TRAVESSA DELS GOYA

Este diumenge tenim cita amb els Goya i l’equip de Ficcionari ha preparat, com toca en estos casos, la tradicional travessa de guanyadors. Cal afegir que enguany la cosa sembla prou clara i hi ha un títol que es repeteix en tots els llocs...

Ací va la nostra aposta!


Millor pel·lícula: Celda 211

Millor direcció: Daniel Monzón

Millor actor protagonista: Luis Tosar

Millor actriu protagonista: Lola Dueñas

Millor actor de repartiment: Raúl Arévalo

Millor actriu de repartiment: Marta Etura

Millor pel·lícula documental: Garbo, el hombre que salvó el mundo


I vosaltres? Quins són els vostres favorits? I, sobretot, qui ofereix la seua casa per a vore la cerimònia??

PRESENTACIÓ DE LA WEB I EL BLOC

SOBRE LES NOMINACIONS

Per Pau Gómez

Com el naixement d´este bloc ha coincidit amb l´anunci de les nominacions als Oscar, no puc reprimir els comentaris a favor i en contra sobre els aspirants a guanyadors... Com cada any, estic completament d´acord amb algunes candidatures i absolutament espantat amb altres, per no parlar dels oblits amb els que cada any ens sorprèn l´Acadèmia.
En resum, des del meu punt de vista:

L´Acadèmia encerta:

- Nominant una pel.lícula com District 9 a la categoria principal.

- Fent el mateix amb Up, primer títol animat que opta a millor pel.lícula des de La bella y la bestia, l´any 1991.

- Reivindicant la valentia de Tarantino a la genial Malditos bastardos (8 nominacions).

- Reconeixent el magnífic treball (potser el millor de la seua carrera) de George Clooney a Up in the air.

- Seleccionant la magistral El secreto de sus ojos per competir com a millor pel.lícula de parla no anglesa.


L´Acadèmia s´enganya:

- Oblidant la sobrecollidora interpretació de Viggo Mortensen a The Road (completament d´acord amb el company Raúl M. Riebenbauer).

- Relegant Invictus de la lluita per la millor pel.lícula en detriment de títols com Un tipo serio, uns Coen prou normalets.

- Deixant sense opcions de premi una de les millors produccions independents de l´any, 500 días juntos (dos apunts al respecte: lamentable i enganyosa adaptació al castellà del títol original, (500) Days of Summer, i portentosa i molt recomanable banda sonora amb clàssics de The Smiths o The Clash, temes integrats perfectament a la narració).

- Nominant Meryl Streep per una xorrada com Julie y Julia quan està molt més divertida a No es lo mismo (no deixa de ser curiós que en les dos done vida una cuinera).

- Ho sent molt: Penélope Cruz no mereix optar al premi per un ball sensual i dos seqüències al llit.


Què penseu? Què falta, i què sobra, als Oscar 2010?

Tres raons per a no perdre’s ‘The road’

per Raúl M. Riebenbauer

1.-L’estremidora mirada de desesperança de Viggo Mortensen.

Com ja deveu saber a hores d'ara, el polifacètic actor no està nominat a l’Oscar per la seua interpretació excepcional d’un home que recorre amb el seu fill una Amèrica del Nord postapocalíptica. Des d’este blog volem dir-ho ben alt i ben clar: els de l’Acadèmia l’han feta i ben grossa! No és que meresquera la nominació, sinó que li haurien de donar el guardó directament! No hi esteu d’acord?

2.-El de Mortensen no és l’únic Oscar que hauria de rebre esta gran adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy. La fotografia és excepcional. Tan sols un geni de la llum, com l’espanyol Javier Aguirresarobe, pot signar un treball d’una maduresa tan indiscutible.

3.-En el mecanisme de rellotgeria d’este llarg dirigit amb precisió per John Hillcoat hi ha un element no menys atractiu. Es tracta de la banda sonora composta per Nick Cave i Warren Ellis, el seu col·lega de The Bad Seeds. Entre els 17 temes (podeu sentir-ne uns quants en la web promocional), pareu atenció a la bellesa del tema The road i a l’angoixa de The cannibals o The cellar.

Per si no ho sabeu, la relació de Hillcoat amb Cave, líder de The Bad Seeds, ve de lluny. D’entrada, tots dos són australians. El músic ja havia participat en el guió d’una altra pel·li de Hillcoat: Ghosts of the Civil dead (1988). Ací, a propòsit, el músic també tenia un paper.

Uns anys després, John Hillcoat va dirigir el migmetratge Babe, I’m on fire (2003), d’esta banda de culte. 

Nick Cave també va ser el guionista del seu llarg anterior, La proposición (2005). Es diu que va escriure el text en només tres setmanes. La banda sonora d’aquell llarg tenia alguns temes seus i d'altres fets amb Warren Ellis.

Una relació d’amor creativa, la del director i el músic, que continuarà en el pròxim llarg: Death of a ladies man (previst per a l'any 2011).

L’ERA DELS ‘REMAKES’

per Pablo Ferrol

Des de fa anys es viu a Hollywood una autèntica febre per les noves versions, els remakes. Falta d’imaginació o obsessió per esprémer la gallina dels ous d’or?

Durant anys hem suportat noves versions que o bé es limitaven a copiar les originals o simplement destrossaven el material de què partien. I és que fins a la data podria comptar amb els dits de la mà els remakes que m’han paregut que feien justícia o que superaven les seues antecessores, com és el cas d’Amanecer de los muertos, La cosa o Infiltrados.

Este cap de setmana arriba a la gran pantalla El hombre lobo, una pel·lícula que tenia molt bona pinta quan va nàixer com a projecte, però que després de tots els problemes que ha tingut ja no em dóna gens de confiança.

Però és que en els propers mesos ens arribaran més remakes que em fan témer el pitjor. I com que una imatge val més que mil paraules, ací vos deixe un exemple del qual solament puc dir una cosa: quan el vaig veure vaig sentir que havien assassinat una part de la meua infància.




Més por em fa encara la versió de Predators que es roda ara i que produeix el mediocre Robert Rodríguez o el remake d’una de les tres millors cintes que es van estrenar el 2009, Déjame entrar.

El temps dirà si m’enganye o no, però després de tot el que he vist fins ara, continue pensant que, quan una cosa ja està bé, el millor és no tocar-la.

I vosaltres, què penseu? Quin és el vostre 'remake' favorit?