BUNYOLS, MASCLETS I FICCIONARI

Per Rafa Rodríguez

Les falles arriben a Ficcionari. Però no, no penseu que els guionistes s’han vestit de torrentins; que els xics d’edició han canviat l’Avid i el Final Cut per un parada de xurros i bunyols; que les de producció fan cercaviles per la redacció mentre llancen masclets; o que hem triat al nostre càmera com a fallera major del programa. Res d’això.

El motiu és ben distint. De segur que en més d’una ocasió, quan heu vist a un japonés camera en mà (o a un alemany cervesa en mà, que cada país, com sabeu, té les seues tradicions) visitant els monuments fallers, vos heu preguntat com codificava eixa informació. En definitiva, com eres les festes valencianes vistes per ulls estrangers. El cinema, que és com un germà major savi, en té la resposta i al programa d’esta setmana ho podreu comprovar. Pel·lícules com “Misión Imposible 2” o “La maldición de la Pantera Rosa” en són el millor exemple. I ja vos avancem que vist el resultat donen ganes de furtar-li la beguda a l’alemany d’abans.

Però com en tota bona Nit del Foc n’hi ha més. També hem volgut saber quina visió tenien, de la seua tradició, els cineastes valencians com el mestre Berlanga o Carles Mira. I la veritat és que no trobem paraules per a definir-ho. Haureu de vore el programa per a entendre-ho. I després, no ho dubteu, eixiu al carrer a gaudir de les Falles que, de segur, les voreu d’una altra manera.



TORRENTE, EL GERMÀ CASPÓS DEL CINEMA ESPANYOL

Per Gabi Ochoa

Esta setmana aterra en la cartellera Torrente 4”, que, com afirma la publicitat, serà en “aborronador 3D”. I és que si una cosa té José Luis Torrente és que cada vegada que torna anima la representació espanyola en el rànquing de la taquilla, encara que no siga una gran representació, o sí?

Resulta curiós que a estes altures de curs una altra vegada siga Santiago Segura el salvador del cinema espanyol. No tenim res en contra de Segura, o potser només una coseta: la seua promoció no es limita a passejar la samarreta de la pel·lícula pertot arreu, però és paradoxal que una cinta que destil·la molta caspa per metre quadrat puga ser la gran triomfadora en la cartellera. No diu això molt dels gustos del gran públic?

Tal vegada haurem d’esperar fins a la setmana que ve per conéixer els resultats de taquilla, però des de Ficcionari ja fem la nostra travessa i assegurem que amb tota seguretat, l’amiguet Segura se situarà en la part més alta de la taquilla. I vosaltres què en penseu? I és una pena, perquè en cartell teniu un bon grapat de cintes que, per mèrits propis, podrien estar al davant. Sense anar molt lluny: els nou premis Goya avalen la colpidora “Pa negre”.

De tota manera és la vostra elecció: podeu triar els pets de Santiago Segura (a qui no li fa gràcia un bon petorro) o qualsevol de les altres opcions que s’estrenen esta setmana. Siga el que siga, que vos agrade.



LES MILLORS PEL•LIS DE L’ANY, SEGONS FICCIONARI

Per l'equip de Ficcionari

Benvinguts de nou!

Ficcionari torna el divendres 14 de gener a la graella. Com sempre, tots els divendres vos esperem per a proposar-vos una pel•lícula i tota l’actualitat cinematogràfica.

I el primer, abans de començar, l’equip de Ficcionari s’ha reunit per a omplir la seua motxilla amb les pel•lícules del 2010. Si ens n’haguerem d’anar a una illa deserta i escollir les deu pel•lícules més interessants del 2010, esta seria la nostra collita:

- Fantástico Mr. Fox de Wes Anderson

Més vots que ninguna altra, Fantástico Mr. Fox ha captivat l’equip de Ficcionari. No sols per la narració trepidant i la socarraneria del seu humor, Anderson ens demostra que una pel•li d’animació no és exclusiva del públic més jove, i que es pot fer una joia com esta i no perdre les seues senyals d’identitat.

- La red social de David Fincher

Tot i provocar opinions enfrontades a l’equip de Ficcionari, no hi hagut cap discussió en considerar el guió de La red social com un dels més brillants de l’any.

Només ens ha quedat un dubte: què pintava l’ultramodern David Fincher enmig de tot açò?

- El escritor de Roman Polanski

Va ser el thriller polític de l’any. Roman Polanski, expert en crear atmosferes inquietants, ens va entusiasmar amb esta història que posa al descobert els draps bruts de la política britànica. Unes interpretacions dignes de Ewan McGregor i Pierce Brosnan i una magnífica banda sonora són dos motius més per a vore la pel•lícula el 2011 si vos la vau perdre.

- Un hombre soltero de Tom Ford

L’opera prima del dissenyador Tom Ford és una declaració d’amor a l’estètica. Sembla que cada pla està mil•limètricament estudiat com si d’una composició pictòrica és tractara. Però res d’això tindria interés si darrere no hi haguera un guió brillant i un actor superb com Colin Firth.

- I’m not there de Todd Haynes

Original, poètic i pertorbador. Todd Haynes ens ha regalat una experiència cinematogràfica total amb una Cate Blanchett en estat de gràcia.

No se li pot demanar més a un dels millors biopics musicals de la història del cinema.

- Two lovers de James Gray

Podria ser qualsevol història d’amor que veiem al migdia en les sèries i pel•lícules de televisió, però en mans de James Gray, esta cinta es converteix en una bella història sobre la (im)possibilitat de l’amor. Tendra i emotiva, amb actuacions molt suggeridores, en què destaca sorprenentment l’actriu Gwyneth Paltrow, sempre relegada a papers de bona xica. Una direcció implacable.

- Up in the air de Jason Reitman

Una història senzilla sobre un executiu que viu sense lligams morals ni sentimentals. Però més enllà de la peripècia argumental, la cinta és una reflexió sense moralitat sobre el camí que cadascú de nosaltres hem de triar per a sentir-nos realitzats en la nostra vida.

- An education de Lone Scherfig

Nick Hornby; jazz; luxe i misèria; Carey Mulligan, Carey Mulligan i Carey Mulligan les voltes que faça falta; França; la nouvelle vague; el pop; Truffaut; el gust per l’elegància; una banda sonora additiva; uns secundaris perfectament dibuixats; la passió pels llibres, els bons vins i els vinils; etc. Sobren els motius per a recomanar An education.

- Toy story 3 de Lee Unkrich

El xèrif de Pixar ja va polvoritzar aquella dita de “mai segones parts foren bones” amb la seqüela de les seues aventures. Enguany amb la tercera entrega els qualificatius es queden curts davant esta obra mestra que fins i tot ha captivat la Bíblia dels “ullerapastes” espanyols, la revista Rockdelux, que l’ha escollida com a millor pel•lícula del 2010.

- Buried de Rodrigo Cortés

Cinta claustrofòbica que veu del millor suspens hitchcocknià, i que, increïblement, transcorre tota als pocs metres quadrats d’un taüt. L’habilitat del guió per a fer-nos creure la situació i, sobretot, la direcció de Rodrigo Cortés, fan de Buried una de les pel•lícules de l’any. Llàstima que la carta enviada pel guionista als membres dels Oscar, una cosa prohibida, la puga apartar del preat guardó.

I fins ací les nostres deu pel•lis de l’any. I les vostres?

AJUSTEU-VOS ELS BARRETS, VAQUERS!

La tercera temporada de Ficcionari ja arriba a la fi. I no es podia fer d’una manera més cinèfila que amb el western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Un títol llarguíssim per a un autèntic duel entre un grapat d’intèrprets en estat de gràcia: Brad Pitt i Casey Affleck com la víctima i l’assassí, però també el dramaturg Sam Sheppard o el rocker Nick Cave que donen realisme a la història.

A banda d’això, en este últim programa estrenarem la nova proposta de Javier Bardem, Biutiful, i farem un xicotet homenatge al còmic Leslie Nielsen.

Darrere deixem 84 programes en què el cinema més comercial, però també l’independent, l’europeu, l’audiovisual valencià, els festivals, els rodatges o les nostres Rates de videoteca han sigut els grans i xicotets protagonistes.

Però este divendres encara gaudirem del millor western contemporani guiats per Brad Pitt i Casey Affleck. Tot l’equip de Ficcionari es posa les botes amb esperons, els barrets de vaquer i les pistoles.

Ens veiem davant del televisor, i als cinemes.

Ficcioneu molt!

LA RED SOCIAL, OPINIONS CREUADES

L’equip de Ficcionari no s’acaba de posar d’acord sobre l’última estrena de David Fincher. Uns la idolatren, altres diuen que tampoc és per a tant. Ací teniu els seus arguments. Falta saber què en penseu vosaltres.

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR

De Gabi Ochoa

Amb més obligació que curiositat vaig anar fa uns dies a vore La red social. No pensava que la història de Facebook poguera ser material altament cinematogràfic, però que dos dels seus creadors siguen Aaron Sorkin i David Fincher ajuda a acostar-la al cinema.

Ja la primera seqüència em va deixar atrapat a la butaca. Els diàlegs eren tan ràpids i incisius que es notava la ploma mestra de Sorkin, però crec que l’escena on vaig adonar-me que estava de nou davant del ressorgiment de Fincher (El curioso caso de Benjamin Button em va defraudar molt), va ser en el moment que Mark Zuckerberg se n’adona que la ferramenta que té entre mans, Facebook, pot dir alguna cosa de la gent que coneixes (per exemple, l’estat civil i/o emocional d’altra persona). La pel•lícula per moments es feia gran, molt gran.

Però sobre tot, si un encert clar té La red social és la reflexió magistral que es fa de l’amistat. Resulta paradoxal que el creador de la major xarxa d’amistat del món no tinga quasi amics, i que perda l’únic que tenia. En eixe moment la cinta es converteix en un vibrant vehicle sobre les entranyes de l’èxit i el preu que s’ha de pagar.

La pel•lícula té altres moments vibrants: l’aparició de Shawn Fanning (creador de Napster i interpretat molt convincentment per Justin Timberlake) i com es guanya Mark amb la seua verbigràcia (no sé com serà de veritat Zuckerberg, el qual renega de la pel•li, però el retrat que fa l’actor Jesse Eisenberg resulta esborronador: una persona tancada en sí mateixa que no sap expressar-se amb els demés si no és a través de la seua ferramenta, Facebook), o la baralla que li clava la primera exnóvia de Zuckerberg per com la insulta a la xarxa.

Una història creada amb molts salts cap avant i cap enrere en el temps, amb una realització que no necessita de grans efectes visuals però que atrapa constantment (encara que no diuen molt, les escenes de piragüisme són estèticament magnífiques), i una curada banda sonora de Trent Reznor.

I on finalment Sorkin (perquè ell és el gran creador de tot açò) fa una magnífica i brutal reflexió sobre l’amistat: no importa quants amics tingues a la xarxa, si no saps cuidar els que tens en la realitat.

ARQUITECTURA BUIDA

De Raúl Gálvez

És cert que La red social pot ser una pel•lícula entretinguda amb moments de bon cine, com la seqüència inicial, en la que els diàlegs, disparats a ritme de metralleta, són tota una declaració d’intencions d’allò que vorem a continuació.

És cert que el guió té una estructura complexa, en el que diverses trames asincròniques avancen alhora, gracies a enginyosos salts temporals.

No obstant això, estes virtuts tenen un contrapés que decanta la balança cap a la mitjania. Este defecte està relacionat amb una de les regles bàsiques de l’escriptura del guió: la transmissió d’emocions.

En este sentit la pel•lícula és totalment plana. L’espectador desitja empatitzar amb alguns dels personatges, però David David Fincher i Aaron Sorkin li neguen eixe dret.

Sense que l’espectador puga patir amb els avatars dels personatges o gaudir amb les seues gestes, la pel•lícula es converteix en una consecució de fets merament explicatius, als que assistim amb la mateixa fredor que amb la que veiem un reportatge d’Informe Semanal.

A una pel•lícula li hem de demanar alguna cosa més que un bonic embolcall i unes quantes frases ocurrents.