UNA OBRA MESTRA TENYIDA D’OBSCUR

Per Gabi Ochoa

 

No em va agradar Batman begins. He de reconèixer que no sóc gens partidari d’un actor sobrevalorat com és Christian Bale. Les incidències en el rodatge de Terminator: salvation (on va pegar al director de fotografia) i la seua mala reputació amb la família (després de l’estrena d’El caballero oscuro a Londres va ser arrestat per pegar a sa mare i la seua germana), no diuen res de bo sobre ell. I encara que és veritat que no tinc res contra les seues interpretacions, sí que pot ser que el primer Batman de Nolan em va resultar massa fred, massa contingut, massa shakespearià.

 

I amb estos prejudicis em vaig seure davant del televisor per a vore El caballero oscuro. Amb els crèdits finals he tingut la sensació d’haver vist la millor cinta de superherois que s’ha fet fins al moment. Jo era un autèntic fan del primer Spiderman de Sam Raimi, però este cavaller obscur multiplica els seus mèrits amb, sobre tot, una superba interpretació de Heath Ledger.

 

 

L’actor va enfocar el seu Joker amb una mala baba inimaginable. La seua primera escena amb els mafiosos, construeix la seua maldat fora de tots els límits. A partir d’eixe moment el repudies i l’estimes a parts iguals.

 

I una gran sorpresa és Aaron Eckhart, que interpreta al fiscal Dent, o un Gary Oldman tan moderat en el seu paper, que les seues mirades estan plenes de una veritat inimaginable.

 

 

Però sobre tot, El caballero oscuro és un thriller trepidant sobre l’origen de la maldat. Una construcció perfecta de per què guanyem o perdem els nostres ideals i les nostres ètiques.

 

Este no volia ser un post per lloar la cinta, és més per donar-vos una alegria i posar-vos una obligació: divendres a la nit pegueu-vos a Canal 9 i gaudiu del gran cinema de Nolan.

 

M’ho agraireu. De res.

BUNYOLS, MASCLETS I FICCIONARI

Per Rafa Rodríguez

Les falles arriben a Ficcionari. Però no, no penseu que els guionistes s’han vestit de torrentins; que els xics d’edició han canviat l’Avid i el Final Cut per un parada de xurros i bunyols; que les de producció fan cercaviles per la redacció mentre llancen masclets; o que hem triat al nostre càmera com a fallera major del programa. Res d’això.

El motiu és ben distint. De segur que en més d’una ocasió, quan heu vist a un japonés camera en mà (o a un alemany cervesa en mà, que cada país, com sabeu, té les seues tradicions) visitant els monuments fallers, vos heu preguntat com codificava eixa informació. En definitiva, com eres les festes valencianes vistes per ulls estrangers. El cinema, que és com un germà major savi, en té la resposta i al programa d’esta setmana ho podreu comprovar. Pel·lícules com “Misión Imposible 2” o “La maldición de la Pantera Rosa” en són el millor exemple. I ja vos avancem que vist el resultat donen ganes de furtar-li la beguda a l’alemany d’abans.

Però com en tota bona Nit del Foc n’hi ha més. També hem volgut saber quina visió tenien, de la seua tradició, els cineastes valencians com el mestre Berlanga o Carles Mira. I la veritat és que no trobem paraules per a definir-ho. Haureu de vore el programa per a entendre-ho. I després, no ho dubteu, eixiu al carrer a gaudir de les Falles que, de segur, les voreu d’una altra manera.



TORRENTE, EL GERMÀ CASPÓS DEL CINEMA ESPANYOL

Per Gabi Ochoa

Esta setmana aterra en la cartellera Torrente 4”, que, com afirma la publicitat, serà en “aborronador 3D”. I és que si una cosa té José Luis Torrente és que cada vegada que torna anima la representació espanyola en el rànquing de la taquilla, encara que no siga una gran representació, o sí?

Resulta curiós que a estes altures de curs una altra vegada siga Santiago Segura el salvador del cinema espanyol. No tenim res en contra de Segura, o potser només una coseta: la seua promoció no es limita a passejar la samarreta de la pel·lícula pertot arreu, però és paradoxal que una cinta que destil·la molta caspa per metre quadrat puga ser la gran triomfadora en la cartellera. No diu això molt dels gustos del gran públic?

Tal vegada haurem d’esperar fins a la setmana que ve per conéixer els resultats de taquilla, però des de Ficcionari ja fem la nostra travessa i assegurem que amb tota seguretat, l’amiguet Segura se situarà en la part més alta de la taquilla. I vosaltres què en penseu? I és una pena, perquè en cartell teniu un bon grapat de cintes que, per mèrits propis, podrien estar al davant. Sense anar molt lluny: els nou premis Goya avalen la colpidora “Pa negre”.

De tota manera és la vostra elecció: podeu triar els pets de Santiago Segura (a qui no li fa gràcia un bon petorro) o qualsevol de les altres opcions que s’estrenen esta setmana. Siga el que siga, que vos agrade.



LES MILLORS PEL•LIS DE L’ANY, SEGONS FICCIONARI

Per l'equip de Ficcionari

Benvinguts de nou!

Ficcionari torna el divendres 14 de gener a la graella. Com sempre, tots els divendres vos esperem per a proposar-vos una pel•lícula i tota l’actualitat cinematogràfica.

I el primer, abans de començar, l’equip de Ficcionari s’ha reunit per a omplir la seua motxilla amb les pel•lícules del 2010. Si ens n’haguerem d’anar a una illa deserta i escollir les deu pel•lícules més interessants del 2010, esta seria la nostra collita:

- Fantástico Mr. Fox de Wes Anderson

Més vots que ninguna altra, Fantástico Mr. Fox ha captivat l’equip de Ficcionari. No sols per la narració trepidant i la socarraneria del seu humor, Anderson ens demostra que una pel•li d’animació no és exclusiva del públic més jove, i que es pot fer una joia com esta i no perdre les seues senyals d’identitat.

- La red social de David Fincher

Tot i provocar opinions enfrontades a l’equip de Ficcionari, no hi hagut cap discussió en considerar el guió de La red social com un dels més brillants de l’any.

Només ens ha quedat un dubte: què pintava l’ultramodern David Fincher enmig de tot açò?

- El escritor de Roman Polanski

Va ser el thriller polític de l’any. Roman Polanski, expert en crear atmosferes inquietants, ens va entusiasmar amb esta història que posa al descobert els draps bruts de la política britànica. Unes interpretacions dignes de Ewan McGregor i Pierce Brosnan i una magnífica banda sonora són dos motius més per a vore la pel•lícula el 2011 si vos la vau perdre.

- Un hombre soltero de Tom Ford

L’opera prima del dissenyador Tom Ford és una declaració d’amor a l’estètica. Sembla que cada pla està mil•limètricament estudiat com si d’una composició pictòrica és tractara. Però res d’això tindria interés si darrere no hi haguera un guió brillant i un actor superb com Colin Firth.

- I’m not there de Todd Haynes

Original, poètic i pertorbador. Todd Haynes ens ha regalat una experiència cinematogràfica total amb una Cate Blanchett en estat de gràcia.

No se li pot demanar més a un dels millors biopics musicals de la història del cinema.

- Two lovers de James Gray

Podria ser qualsevol història d’amor que veiem al migdia en les sèries i pel•lícules de televisió, però en mans de James Gray, esta cinta es converteix en una bella història sobre la (im)possibilitat de l’amor. Tendra i emotiva, amb actuacions molt suggeridores, en què destaca sorprenentment l’actriu Gwyneth Paltrow, sempre relegada a papers de bona xica. Una direcció implacable.

- Up in the air de Jason Reitman

Una història senzilla sobre un executiu que viu sense lligams morals ni sentimentals. Però més enllà de la peripècia argumental, la cinta és una reflexió sense moralitat sobre el camí que cadascú de nosaltres hem de triar per a sentir-nos realitzats en la nostra vida.

- An education de Lone Scherfig

Nick Hornby; jazz; luxe i misèria; Carey Mulligan, Carey Mulligan i Carey Mulligan les voltes que faça falta; França; la nouvelle vague; el pop; Truffaut; el gust per l’elegància; una banda sonora additiva; uns secundaris perfectament dibuixats; la passió pels llibres, els bons vins i els vinils; etc. Sobren els motius per a recomanar An education.

- Toy story 3 de Lee Unkrich

El xèrif de Pixar ja va polvoritzar aquella dita de “mai segones parts foren bones” amb la seqüela de les seues aventures. Enguany amb la tercera entrega els qualificatius es queden curts davant esta obra mestra que fins i tot ha captivat la Bíblia dels “ullerapastes” espanyols, la revista Rockdelux, que l’ha escollida com a millor pel•lícula del 2010.

- Buried de Rodrigo Cortés

Cinta claustrofòbica que veu del millor suspens hitchcocknià, i que, increïblement, transcorre tota als pocs metres quadrats d’un taüt. L’habilitat del guió per a fer-nos creure la situació i, sobretot, la direcció de Rodrigo Cortés, fan de Buried una de les pel•lícules de l’any. Llàstima que la carta enviada pel guionista als membres dels Oscar, una cosa prohibida, la puga apartar del preat guardó.

I fins ací les nostres deu pel•lis de l’any. I les vostres?

AJUSTEU-VOS ELS BARRETS, VAQUERS!

La tercera temporada de Ficcionari ja arriba a la fi. I no es podia fer d’una manera més cinèfila que amb el western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Un títol llarguíssim per a un autèntic duel entre un grapat d’intèrprets en estat de gràcia: Brad Pitt i Casey Affleck com la víctima i l’assassí, però també el dramaturg Sam Sheppard o el rocker Nick Cave que donen realisme a la història.

A banda d’això, en este últim programa estrenarem la nova proposta de Javier Bardem, Biutiful, i farem un xicotet homenatge al còmic Leslie Nielsen.

Darrere deixem 84 programes en què el cinema més comercial, però també l’independent, l’europeu, l’audiovisual valencià, els festivals, els rodatges o les nostres Rates de videoteca han sigut els grans i xicotets protagonistes.

Però este divendres encara gaudirem del millor western contemporani guiats per Brad Pitt i Casey Affleck. Tot l’equip de Ficcionari es posa les botes amb esperons, els barrets de vaquer i les pistoles.

Ens veiem davant del televisor, i als cinemes.

Ficcioneu molt!