CINC RAONS PER A VORE ‘MEDIANOCHE EN PARÍS’

Per Gabi Ochoa

A molts els ha estranyat que l’última pel•lícula de Woody Allen s’haja alçat, en la seua primera setmana en cartell, amb el número u. És clar que esta setmana estarà fora d’eixa posició perquè arriba el pirata Sparrow, però ens interessava saber per què Woody ens ha fascinat. Creiem que cinc són les raons fonamentals d’este èxit:

1) Perquè Medianoche en París és una cinta que estima París, i vore com s’aprecia tant una ciutat provoca proximitat, tendresa, entusiasme, i fa que t’entren moltes ganes d’anar a vore-la. Hauria sigut preferible que això ho haguera fet a Barcelona i no amb la cinta fallida que li va dedicar. Mentre que en esta homenatja París i la seua cultura, Vicky, Cristina, Barcelona és una postal massa perfecta i poc interessant sobre la Ciutat Comtal.

2) Perquè la cinta es converteix en una declaració d’amor a la cultura, a l’art del segle XX. Davant la gran banalitat de l’últim cinema crispeter, Woody fa un cant d’amor i amistat de les avantguardes europees i mostra personatges tan carismàtics com Hemingway, Man Ray, Buñuel, Dalí, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. I el millor és que tots estos referents no sonen pedants, tot el contrari, resulten pròxims i reals, de manera que podem entendre perfectament els seus conflictes i la seua manera de ser. Qui no desitjaria parlar de literatura amb Scott Fitzgerald o d’art amb Dalí?

3) Perquè Woody continua sent el mestre de la comèdia contemporània. On nosaltres veiem un embolic sobre un xic que es perd en la nit de París, ell veu un xic que parla del seu amor amb els surrealistes (!) On veiem un detectiu que busca este xic, Allen el fa perdre’s al París del segle XVIII (!) Trau suc dels millors moments de la història francesa per mantindre’ns amb un somriure o provocar-nos una rialla.

4) Perquè els actors amb Woody Allen estan en estat de gràcia. Mai no li podrem agrair suficientment a Woody haver escollit Owen Wilson com el seu àlter ego. Un encert si pensem que ell és un dels abanderats d’un nou tipus d’actor còmic que ha fet de la nova comèdia (per exemple Zoolander) una manera de riure’s del patetisme. Però a banda de Wilson, no podem obviar gent tan interessant com Kathy Bates o Adrien Brody fent de Dalí (broda el paper!), o Marion Cotillard i Rachel McAdams, així com un encantador Kurt Fuller com a sogre d’Owen sempre fantàstic (és un dels actors secundaris més curiosos del cinema americà), i fins i tot la primera dama francesa, Carla Bruni, que no molesta i està correcta en el seu xicotet paper.

5) I perquè sobretot Woody ens fa somniar de nou gràcies al seu cinema. Woody, com ja passara en el seu moment amb Buñuel, Wilder, Hawks o Ford (per posar alguns exemples), ens trasllada fora del territori de la realitat per instal•lar-nos en el del desig, i això sí que és una cosa per la qual val la pena pagar.

Gràcies, Mr. Allen, per continuar en l’única pàtria que no té governs: la del cinema.



FICCIONARI: 100 PROGRAMES

Per Gabi Ochoa

Faré un memento: Ja fa quasi tres anys (no arriba, crec, però el temps sempre és producte de la nostra memòria), arrancava Ficcionari, un programa que intentava donar vida a tota l’actualitat cinematogràfica que ens envoltava.

Amb el temps, com si no res, ens hem adonat que esta setmana fem cent programes en antena.

Moltes han sigut les anècdotes, la cinefília i la cinefàgia que ha portat a este equip a cent programes. Això ho guardem per a dos reportatges especials que esta setmana podreu vore dissabte en Canal 9 2 (i en les reemissions i en la rtvv.es a la carta)

A més, no ens oblidem de vosaltres, el nostre públic, i per això hem pensat que la millor manera de donar-vos les gràcies era regalar-vos entrades per anar al cinema. Així que atents:

Quin és el nom de l’intèrpret i de la cançó de la música que apareix al final del programa?

Si ho sabeu, ens podeu enviar un correu a ficcionari@rtvv.es amb la resposta. I de pas, no sobraria, que ens felicitàreu de la manera més divertida i cinèfila que se vos acudisca.

Cent programes no es compleixen tots els dies :)

UNA OBRA MESTRA TENYIDA D’OBSCUR

Per Gabi Ochoa

 

No em va agradar Batman begins. He de reconèixer que no sóc gens partidari d’un actor sobrevalorat com és Christian Bale. Les incidències en el rodatge de Terminator: salvation (on va pegar al director de fotografia) i la seua mala reputació amb la família (després de l’estrena d’El caballero oscuro a Londres va ser arrestat per pegar a sa mare i la seua germana), no diuen res de bo sobre ell. I encara que és veritat que no tinc res contra les seues interpretacions, sí que pot ser que el primer Batman de Nolan em va resultar massa fred, massa contingut, massa shakespearià.

 

I amb estos prejudicis em vaig seure davant del televisor per a vore El caballero oscuro. Amb els crèdits finals he tingut la sensació d’haver vist la millor cinta de superherois que s’ha fet fins al moment. Jo era un autèntic fan del primer Spiderman de Sam Raimi, però este cavaller obscur multiplica els seus mèrits amb, sobre tot, una superba interpretació de Heath Ledger.

 

 

L’actor va enfocar el seu Joker amb una mala baba inimaginable. La seua primera escena amb els mafiosos, construeix la seua maldat fora de tots els límits. A partir d’eixe moment el repudies i l’estimes a parts iguals.

 

I una gran sorpresa és Aaron Eckhart, que interpreta al fiscal Dent, o un Gary Oldman tan moderat en el seu paper, que les seues mirades estan plenes de una veritat inimaginable.

 

 

Però sobre tot, El caballero oscuro és un thriller trepidant sobre l’origen de la maldat. Una construcció perfecta de per què guanyem o perdem els nostres ideals i les nostres ètiques.

 

Este no volia ser un post per lloar la cinta, és més per donar-vos una alegria i posar-vos una obligació: divendres a la nit pegueu-vos a Canal 9 i gaudiu del gran cinema de Nolan.

 

M’ho agraireu. De res.

BUNYOLS, MASCLETS I FICCIONARI

Per Rafa Rodríguez

Les falles arriben a Ficcionari. Però no, no penseu que els guionistes s’han vestit de torrentins; que els xics d’edició han canviat l’Avid i el Final Cut per un parada de xurros i bunyols; que les de producció fan cercaviles per la redacció mentre llancen masclets; o que hem triat al nostre càmera com a fallera major del programa. Res d’això.

El motiu és ben distint. De segur que en més d’una ocasió, quan heu vist a un japonés camera en mà (o a un alemany cervesa en mà, que cada país, com sabeu, té les seues tradicions) visitant els monuments fallers, vos heu preguntat com codificava eixa informació. En definitiva, com eres les festes valencianes vistes per ulls estrangers. El cinema, que és com un germà major savi, en té la resposta i al programa d’esta setmana ho podreu comprovar. Pel·lícules com “Misión Imposible 2” o “La maldición de la Pantera Rosa” en són el millor exemple. I ja vos avancem que vist el resultat donen ganes de furtar-li la beguda a l’alemany d’abans.

Però com en tota bona Nit del Foc n’hi ha més. També hem volgut saber quina visió tenien, de la seua tradició, els cineastes valencians com el mestre Berlanga o Carles Mira. I la veritat és que no trobem paraules per a definir-ho. Haureu de vore el programa per a entendre-ho. I després, no ho dubteu, eixiu al carrer a gaudir de les Falles que, de segur, les voreu d’una altra manera.



TORRENTE, EL GERMÀ CASPÓS DEL CINEMA ESPANYOL

Per Gabi Ochoa

Esta setmana aterra en la cartellera Torrente 4”, que, com afirma la publicitat, serà en “aborronador 3D”. I és que si una cosa té José Luis Torrente és que cada vegada que torna anima la representació espanyola en el rànquing de la taquilla, encara que no siga una gran representació, o sí?

Resulta curiós que a estes altures de curs una altra vegada siga Santiago Segura el salvador del cinema espanyol. No tenim res en contra de Segura, o potser només una coseta: la seua promoció no es limita a passejar la samarreta de la pel·lícula pertot arreu, però és paradoxal que una cinta que destil·la molta caspa per metre quadrat puga ser la gran triomfadora en la cartellera. No diu això molt dels gustos del gran públic?

Tal vegada haurem d’esperar fins a la setmana que ve per conéixer els resultats de taquilla, però des de Ficcionari ja fem la nostra travessa i assegurem que amb tota seguretat, l’amiguet Segura se situarà en la part més alta de la taquilla. I vosaltres què en penseu? I és una pena, perquè en cartell teniu un bon grapat de cintes que, per mèrits propis, podrien estar al davant. Sense anar molt lluny: els nou premis Goya avalen la colpidora “Pa negre”.

De tota manera és la vostra elecció: podeu triar els pets de Santiago Segura (a qui no li fa gràcia un bon petorro) o qualsevol de les altres opcions que s’estrenen esta setmana. Siga el que siga, que vos agrade.