LA MAJÒRIA D’EDAT DE CINEMA JOVE

Per Gabi Ochoa

Ningú no ho pensa però ja fa 26 anys des que Mario Viché i el seu equip va alçar un festival de cine jove a la Comunitat Valenciana. Més de 25 anys en què hem vist passar grans (i joves) cineastes que han deixat una estela en el record de moltes generacions (De Kevin Smith a Stephen Frears, de Thomas Vinterberg a Matteo Garrone). Una història que no hauríem d’oblidar.

Ara, en el 26 aniversari, torna a la ciutat l’esperit inconformista de Cinema Jove, en esta ocasió amb 8 llargmetratges, en Secció Oficial, de cinematografies tan llunyanes com la iraniana o la russa.

Però el plat fort d’esta edició el tindrem amb la presència de Jan Harlan, productor de títols emblemàtics de la filmografia de Stanley Kubrick (“Barry Lyndon”, “El resplandor” o “La chaqueta metálica” entre altres) i del qual podrem vore al festival el documental que va dirigir sobre la vida i obra del geni anglés: “Stanley Kubrick: una vida en imágenes”.

A més de Harlan, Cinema Jove premia amb la clàssica Luna de Valencia la cineasta d’animació Michaela Pavlátová i la directora espanyola Chus Gutiérrez que va concursar a Cinema Jove ja fa temps amb el seu debut en el cinema, “Sublet”.

Al llarg de 7 dies València pot ser un nou aparador de bon cinema inquiet, transgressor, lúdic i reflexiu. Amb el bon temps que fa és un bon moment per a omplir les sales de Cinema Jove que tindrà les portes obertes del 17 al 24 de juny.

Allí estarem. Nosaltres fem una paradeta d’estiu i ens refugiem en el cinema.

Bon estiu cinèfil.



LLEGENDES URBANES AL CINEMA

Per Raúl Gálvez

Les llegendes urbanes són històries sense un origen molt clar, que són acceptades per un gran nombre de persones. El cinema no ha escapat d’elles i són molts els rumors que s’han generat al voltant del sèptim art. Algunes d’estes llegendes són pura fantasia productes de la ment calenta d’algun mitòman, però d’altres, per mentida que semblen, són pura realitat.

Vos proposem un joc. Anem a contar-vos quatre rumors que circulen per Internet, relacionats amb actors de Hollywood. Això sí, si voleu saber si són pura farsa o informació fidedigna haureu de vore Ficcionari este divendres.

Bela Lugosi

 

La rumorologia va dir d’ell que li agradava dormir en un taüt. Segons sembla, allí dins aconseguia conciliar millor la son. Les excentricitats de Bela Lugosi no acaben ací. L’actor, que es va fer famós per interpretar a Dràcula, va demanar que en el seu funeral el soterraren disfressat del vampir més famós de Transsilvània.

Max Schreck

 

Hi ha qui afirma que Max Schreck, el protagonista de Nosferatu, és un vampir de veritat. L’aparença física de Max Schreck, (estava en els ossos), la falta d’informació sobre la seua vida, i el fet que el mos del final de Nosferatu fóra real van alimentar el rumor. En el seu sepeli, fins i tot, hi hagué alguns que eren partidaris de clavar-li una estaca al cor, per si de cas. No ho van fer. Estarà Max Schreck encara entre nosaltres?

Marilyn Monroe

 

Al voltant d’un mite com Marilyn Monroe també s’ha escrit molt. Algunes llegendes urbanes parlen sobre les veritables causes de la seua mort, d’altres apunten a la possibilitat que fóra amant de Kennedy. Nosaltres ens fem ressò d’una llegenda més prosaica que diu que Marilyn tenia sis dits. Este rumor es va estendre el 1986, arran d’una biografia que es va publicar eixe any. En el llibre apareixia una foto de quan Marilyn era model de biquinis. Fixeu-vos bé i conteu el número de dits que té Marilyn Monroe en el peu esquerre. Tenia o no tenia sis dits?

Brandon Lee

 

Sens dubte, el clàssic dels expedients X del cinema és la mort de Brandon Lee durant el rodatge de El cuervo. La llegenda diu que Brandon va morir mentre rodava una seqüència en què era tirotejat, amb la mala sort que les bales no eren de fogueig sinó reals.

Què vos diu la vostra intuïció? Quina d’estes llegendes urbanes és veritat i quina és mentida? Ja sabeu que haureu de vore el programa per a eixir de dubtes.

Per a no deixar-vos amb la mel als llavis vos conten un rumor que sí podem afirmar que és totalment cert: Humphrey Bogart era calb i portava perruquí.

CINC RAONS PER A VORE ‘MEDIANOCHE EN PARÍS’

Per Gabi Ochoa

A molts els ha estranyat que l’última pel•lícula de Woody Allen s’haja alçat, en la seua primera setmana en cartell, amb el número u. És clar que esta setmana estarà fora d’eixa posició perquè arriba el pirata Sparrow, però ens interessava saber per què Woody ens ha fascinat. Creiem que cinc són les raons fonamentals d’este èxit:

1) Perquè Medianoche en París és una cinta que estima París, i vore com s’aprecia tant una ciutat provoca proximitat, tendresa, entusiasme, i fa que t’entren moltes ganes d’anar a vore-la. Hauria sigut preferible que això ho haguera fet a Barcelona i no amb la cinta fallida que li va dedicar. Mentre que en esta homenatja París i la seua cultura, Vicky, Cristina, Barcelona és una postal massa perfecta i poc interessant sobre la Ciutat Comtal.

2) Perquè la cinta es converteix en una declaració d’amor a la cultura, a l’art del segle XX. Davant la gran banalitat de l’últim cinema crispeter, Woody fa un cant d’amor i amistat de les avantguardes europees i mostra personatges tan carismàtics com Hemingway, Man Ray, Buñuel, Dalí, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. I el millor és que tots estos referents no sonen pedants, tot el contrari, resulten pròxims i reals, de manera que podem entendre perfectament els seus conflictes i la seua manera de ser. Qui no desitjaria parlar de literatura amb Scott Fitzgerald o d’art amb Dalí?

3) Perquè Woody continua sent el mestre de la comèdia contemporània. On nosaltres veiem un embolic sobre un xic que es perd en la nit de París, ell veu un xic que parla del seu amor amb els surrealistes (!) On veiem un detectiu que busca este xic, Allen el fa perdre’s al París del segle XVIII (!) Trau suc dels millors moments de la història francesa per mantindre’ns amb un somriure o provocar-nos una rialla.

4) Perquè els actors amb Woody Allen estan en estat de gràcia. Mai no li podrem agrair suficientment a Woody haver escollit Owen Wilson com el seu àlter ego. Un encert si pensem que ell és un dels abanderats d’un nou tipus d’actor còmic que ha fet de la nova comèdia (per exemple Zoolander) una manera de riure’s del patetisme. Però a banda de Wilson, no podem obviar gent tan interessant com Kathy Bates o Adrien Brody fent de Dalí (broda el paper!), o Marion Cotillard i Rachel McAdams, així com un encantador Kurt Fuller com a sogre d’Owen sempre fantàstic (és un dels actors secundaris més curiosos del cinema americà), i fins i tot la primera dama francesa, Carla Bruni, que no molesta i està correcta en el seu xicotet paper.

5) I perquè sobretot Woody ens fa somniar de nou gràcies al seu cinema. Woody, com ja passara en el seu moment amb Buñuel, Wilder, Hawks o Ford (per posar alguns exemples), ens trasllada fora del territori de la realitat per instal•lar-nos en el del desig, i això sí que és una cosa per la qual val la pena pagar.

Gràcies, Mr. Allen, per continuar en l’única pàtria que no té governs: la del cinema.



FICCIONARI: 100 PROGRAMES

Per Gabi Ochoa

Faré un memento: Ja fa quasi tres anys (no arriba, crec, però el temps sempre és producte de la nostra memòria), arrancava Ficcionari, un programa que intentava donar vida a tota l’actualitat cinematogràfica que ens envoltava.

Amb el temps, com si no res, ens hem adonat que esta setmana fem cent programes en antena.

Moltes han sigut les anècdotes, la cinefília i la cinefàgia que ha portat a este equip a cent programes. Això ho guardem per a dos reportatges especials que esta setmana podreu vore dissabte en Canal 9 2 (i en les reemissions i en la rtvv.es a la carta)

A més, no ens oblidem de vosaltres, el nostre públic, i per això hem pensat que la millor manera de donar-vos les gràcies era regalar-vos entrades per anar al cinema. Així que atents:

Quin és el nom de l’intèrpret i de la cançó de la música que apareix al final del programa?

Si ho sabeu, ens podeu enviar un correu a ficcionari@rtvv.es amb la resposta. I de pas, no sobraria, que ens felicitàreu de la manera més divertida i cinèfila que se vos acudisca.

Cent programes no es compleixen tots els dies :)

UNA OBRA MESTRA TENYIDA D’OBSCUR

Per Gabi Ochoa

 

No em va agradar Batman begins. He de reconèixer que no sóc gens partidari d’un actor sobrevalorat com és Christian Bale. Les incidències en el rodatge de Terminator: salvation (on va pegar al director de fotografia) i la seua mala reputació amb la família (després de l’estrena d’El caballero oscuro a Londres va ser arrestat per pegar a sa mare i la seua germana), no diuen res de bo sobre ell. I encara que és veritat que no tinc res contra les seues interpretacions, sí que pot ser que el primer Batman de Nolan em va resultar massa fred, massa contingut, massa shakespearià.

 

I amb estos prejudicis em vaig seure davant del televisor per a vore El caballero oscuro. Amb els crèdits finals he tingut la sensació d’haver vist la millor cinta de superherois que s’ha fet fins al moment. Jo era un autèntic fan del primer Spiderman de Sam Raimi, però este cavaller obscur multiplica els seus mèrits amb, sobre tot, una superba interpretació de Heath Ledger.

 

 

L’actor va enfocar el seu Joker amb una mala baba inimaginable. La seua primera escena amb els mafiosos, construeix la seua maldat fora de tots els límits. A partir d’eixe moment el repudies i l’estimes a parts iguals.

 

I una gran sorpresa és Aaron Eckhart, que interpreta al fiscal Dent, o un Gary Oldman tan moderat en el seu paper, que les seues mirades estan plenes de una veritat inimaginable.

 

 

Però sobre tot, El caballero oscuro és un thriller trepidant sobre l’origen de la maldat. Una construcció perfecta de per què guanyem o perdem els nostres ideals i les nostres ètiques.

 

Este no volia ser un post per lloar la cinta, és més per donar-vos una alegria i posar-vos una obligació: divendres a la nit pegueu-vos a Canal 9 i gaudiu del gran cinema de Nolan.

 

M’ho agraireu. De res.

BUNYOLS, MASCLETS I FICCIONARI

Per Rafa Rodríguez

Les falles arriben a Ficcionari. Però no, no penseu que els guionistes s’han vestit de torrentins; que els xics d’edició han canviat l’Avid i el Final Cut per un parada de xurros i bunyols; que les de producció fan cercaviles per la redacció mentre llancen masclets; o que hem triat al nostre càmera com a fallera major del programa. Res d’això.

El motiu és ben distint. De segur que en més d’una ocasió, quan heu vist a un japonés camera en mà (o a un alemany cervesa en mà, que cada país, com sabeu, té les seues tradicions) visitant els monuments fallers, vos heu preguntat com codificava eixa informació. En definitiva, com eres les festes valencianes vistes per ulls estrangers. El cinema, que és com un germà major savi, en té la resposta i al programa d’esta setmana ho podreu comprovar. Pel·lícules com “Misión Imposible 2” o “La maldición de la Pantera Rosa” en són el millor exemple. I ja vos avancem que vist el resultat donen ganes de furtar-li la beguda a l’alemany d’abans.

Però com en tota bona Nit del Foc n’hi ha més. També hem volgut saber quina visió tenien, de la seua tradició, els cineastes valencians com el mestre Berlanga o Carles Mira. I la veritat és que no trobem paraules per a definir-ho. Haureu de vore el programa per a entendre-ho. I després, no ho dubteu, eixiu al carrer a gaudir de les Falles que, de segur, les voreu d’una altra manera.



TORRENTE, EL GERMÀ CASPÓS DEL CINEMA ESPANYOL

Per Gabi Ochoa

Esta setmana aterra en la cartellera Torrente 4”, que, com afirma la publicitat, serà en “aborronador 3D”. I és que si una cosa té José Luis Torrente és que cada vegada que torna anima la representació espanyola en el rànquing de la taquilla, encara que no siga una gran representació, o sí?

Resulta curiós que a estes altures de curs una altra vegada siga Santiago Segura el salvador del cinema espanyol. No tenim res en contra de Segura, o potser només una coseta: la seua promoció no es limita a passejar la samarreta de la pel·lícula pertot arreu, però és paradoxal que una cinta que destil·la molta caspa per metre quadrat puga ser la gran triomfadora en la cartellera. No diu això molt dels gustos del gran públic?

Tal vegada haurem d’esperar fins a la setmana que ve per conéixer els resultats de taquilla, però des de Ficcionari ja fem la nostra travessa i assegurem que amb tota seguretat, l’amiguet Segura se situarà en la part més alta de la taquilla. I vosaltres què en penseu? I és una pena, perquè en cartell teniu un bon grapat de cintes que, per mèrits propis, podrien estar al davant. Sense anar molt lluny: els nou premis Goya avalen la colpidora “Pa negre”.

De tota manera és la vostra elecció: podeu triar els pets de Santiago Segura (a qui no li fa gràcia un bon petorro) o qualsevol de les altres opcions que s’estrenen esta setmana. Siga el que siga, que vos agrade.



LES MILLORS PEL•LIS DE L’ANY, SEGONS FICCIONARI

Per l'equip de Ficcionari

Benvinguts de nou!

Ficcionari torna el divendres 14 de gener a la graella. Com sempre, tots els divendres vos esperem per a proposar-vos una pel•lícula i tota l’actualitat cinematogràfica.

I el primer, abans de començar, l’equip de Ficcionari s’ha reunit per a omplir la seua motxilla amb les pel•lícules del 2010. Si ens n’haguerem d’anar a una illa deserta i escollir les deu pel•lícules més interessants del 2010, esta seria la nostra collita:

- Fantástico Mr. Fox de Wes Anderson

Més vots que ninguna altra, Fantástico Mr. Fox ha captivat l’equip de Ficcionari. No sols per la narració trepidant i la socarraneria del seu humor, Anderson ens demostra que una pel•li d’animació no és exclusiva del públic més jove, i que es pot fer una joia com esta i no perdre les seues senyals d’identitat.

- La red social de David Fincher

Tot i provocar opinions enfrontades a l’equip de Ficcionari, no hi hagut cap discussió en considerar el guió de La red social com un dels més brillants de l’any.

Només ens ha quedat un dubte: què pintava l’ultramodern David Fincher enmig de tot açò?

- El escritor de Roman Polanski

Va ser el thriller polític de l’any. Roman Polanski, expert en crear atmosferes inquietants, ens va entusiasmar amb esta història que posa al descobert els draps bruts de la política britànica. Unes interpretacions dignes de Ewan McGregor i Pierce Brosnan i una magnífica banda sonora són dos motius més per a vore la pel•lícula el 2011 si vos la vau perdre.

- Un hombre soltero de Tom Ford

L’opera prima del dissenyador Tom Ford és una declaració d’amor a l’estètica. Sembla que cada pla està mil•limètricament estudiat com si d’una composició pictòrica és tractara. Però res d’això tindria interés si darrere no hi haguera un guió brillant i un actor superb com Colin Firth.

- I’m not there de Todd Haynes

Original, poètic i pertorbador. Todd Haynes ens ha regalat una experiència cinematogràfica total amb una Cate Blanchett en estat de gràcia.

No se li pot demanar més a un dels millors biopics musicals de la història del cinema.

- Two lovers de James Gray

Podria ser qualsevol història d’amor que veiem al migdia en les sèries i pel•lícules de televisió, però en mans de James Gray, esta cinta es converteix en una bella història sobre la (im)possibilitat de l’amor. Tendra i emotiva, amb actuacions molt suggeridores, en què destaca sorprenentment l’actriu Gwyneth Paltrow, sempre relegada a papers de bona xica. Una direcció implacable.

- Up in the air de Jason Reitman

Una història senzilla sobre un executiu que viu sense lligams morals ni sentimentals. Però més enllà de la peripècia argumental, la cinta és una reflexió sense moralitat sobre el camí que cadascú de nosaltres hem de triar per a sentir-nos realitzats en la nostra vida.

- An education de Lone Scherfig

Nick Hornby; jazz; luxe i misèria; Carey Mulligan, Carey Mulligan i Carey Mulligan les voltes que faça falta; França; la nouvelle vague; el pop; Truffaut; el gust per l’elegància; una banda sonora additiva; uns secundaris perfectament dibuixats; la passió pels llibres, els bons vins i els vinils; etc. Sobren els motius per a recomanar An education.

- Toy story 3 de Lee Unkrich

El xèrif de Pixar ja va polvoritzar aquella dita de “mai segones parts foren bones” amb la seqüela de les seues aventures. Enguany amb la tercera entrega els qualificatius es queden curts davant esta obra mestra que fins i tot ha captivat la Bíblia dels “ullerapastes” espanyols, la revista Rockdelux, que l’ha escollida com a millor pel•lícula del 2010.

- Buried de Rodrigo Cortés

Cinta claustrofòbica que veu del millor suspens hitchcocknià, i que, increïblement, transcorre tota als pocs metres quadrats d’un taüt. L’habilitat del guió per a fer-nos creure la situació i, sobretot, la direcció de Rodrigo Cortés, fan de Buried una de les pel•lícules de l’any. Llàstima que la carta enviada pel guionista als membres dels Oscar, una cosa prohibida, la puga apartar del preat guardó.

I fins ací les nostres deu pel•lis de l’any. I les vostres?

AJUSTEU-VOS ELS BARRETS, VAQUERS!

La tercera temporada de Ficcionari ja arriba a la fi. I no es podia fer d’una manera més cinèfila que amb el western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Un títol llarguíssim per a un autèntic duel entre un grapat d’intèrprets en estat de gràcia: Brad Pitt i Casey Affleck com la víctima i l’assassí, però també el dramaturg Sam Sheppard o el rocker Nick Cave que donen realisme a la història.

A banda d’això, en este últim programa estrenarem la nova proposta de Javier Bardem, Biutiful, i farem un xicotet homenatge al còmic Leslie Nielsen.

Darrere deixem 84 programes en què el cinema més comercial, però també l’independent, l’europeu, l’audiovisual valencià, els festivals, els rodatges o les nostres Rates de videoteca han sigut els grans i xicotets protagonistes.

Però este divendres encara gaudirem del millor western contemporani guiats per Brad Pitt i Casey Affleck. Tot l’equip de Ficcionari es posa les botes amb esperons, els barrets de vaquer i les pistoles.

Ens veiem davant del televisor, i als cinemes.

Ficcioneu molt!

LA RED SOCIAL, OPINIONS CREUADES

L’equip de Ficcionari no s’acaba de posar d’acord sobre l’última estrena de David Fincher. Uns la idolatren, altres diuen que tampoc és per a tant. Ací teniu els seus arguments. Falta saber què en penseu vosaltres.

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR

De Gabi Ochoa

Amb més obligació que curiositat vaig anar fa uns dies a vore La red social. No pensava que la història de Facebook poguera ser material altament cinematogràfic, però que dos dels seus creadors siguen Aaron Sorkin i David Fincher ajuda a acostar-la al cinema.

Ja la primera seqüència em va deixar atrapat a la butaca. Els diàlegs eren tan ràpids i incisius que es notava la ploma mestra de Sorkin, però crec que l’escena on vaig adonar-me que estava de nou davant del ressorgiment de Fincher (El curioso caso de Benjamin Button em va defraudar molt), va ser en el moment que Mark Zuckerberg se n’adona que la ferramenta que té entre mans, Facebook, pot dir alguna cosa de la gent que coneixes (per exemple, l’estat civil i/o emocional d’altra persona). La pel•lícula per moments es feia gran, molt gran.

Però sobre tot, si un encert clar té La red social és la reflexió magistral que es fa de l’amistat. Resulta paradoxal que el creador de la major xarxa d’amistat del món no tinga quasi amics, i que perda l’únic que tenia. En eixe moment la cinta es converteix en un vibrant vehicle sobre les entranyes de l’èxit i el preu que s’ha de pagar.

La pel•lícula té altres moments vibrants: l’aparició de Shawn Fanning (creador de Napster i interpretat molt convincentment per Justin Timberlake) i com es guanya Mark amb la seua verbigràcia (no sé com serà de veritat Zuckerberg, el qual renega de la pel•li, però el retrat que fa l’actor Jesse Eisenberg resulta esborronador: una persona tancada en sí mateixa que no sap expressar-se amb els demés si no és a través de la seua ferramenta, Facebook), o la baralla que li clava la primera exnóvia de Zuckerberg per com la insulta a la xarxa.

Una història creada amb molts salts cap avant i cap enrere en el temps, amb una realització que no necessita de grans efectes visuals però que atrapa constantment (encara que no diuen molt, les escenes de piragüisme són estèticament magnífiques), i una curada banda sonora de Trent Reznor.

I on finalment Sorkin (perquè ell és el gran creador de tot açò) fa una magnífica i brutal reflexió sobre l’amistat: no importa quants amics tingues a la xarxa, si no saps cuidar els que tens en la realitat.

ARQUITECTURA BUIDA

De Raúl Gálvez

És cert que La red social pot ser una pel•lícula entretinguda amb moments de bon cine, com la seqüència inicial, en la que els diàlegs, disparats a ritme de metralleta, són tota una declaració d’intencions d’allò que vorem a continuació.

És cert que el guió té una estructura complexa, en el que diverses trames asincròniques avancen alhora, gracies a enginyosos salts temporals.

No obstant això, estes virtuts tenen un contrapés que decanta la balança cap a la mitjania. Este defecte està relacionat amb una de les regles bàsiques de l’escriptura del guió: la transmissió d’emocions.

En este sentit la pel•lícula és totalment plana. L’espectador desitja empatitzar amb alguns dels personatges, però David David Fincher i Aaron Sorkin li neguen eixe dret.

Sense que l’espectador puga patir amb els avatars dels personatges o gaudir amb les seues gestes, la pel•lícula es converteix en una consecució de fets merament explicatius, als que assistim amb la mateixa fredor que amb la que veiem un reportatge d’Informe Semanal.

A una pel•lícula li hem de demanar alguna cosa més que un bonic embolcall i unes quantes frases ocurrents.

ESTE RODATGE ÉS UN INFERN!



Per Rafa Rodríguez

El rodatge d’una pel•lícula és com un reality de convivència no televisat. Actors i equip tècnic comparteixen quasi les 24 hores del dia i és habitual que hi haja diferències. També és cert que hi ha professionals que porten l’estigma de conflictius a l’ADN. Si, a més, els fenòmens meteorològics apareixen com estrelles invitades, el malson està servit.

De rodatges desastrosos n’hi ha hagut molts a la història del cinema. Al Ficcionari d’este divendres hem fet una selecció dels més impactants. Ens endinsem en les tripes de Fitzcarraldo, El hombre que mató a Don Quijote i Apocalypse Now per a portar-vos unes imatges que tardareu a esborrar de les vostres ments.

Podreu vore un actor a punt de morir per una barreja de tot tipus de vicis i estrès; un altre que embogeix perquè es pensa que li han posat verí al dinar i una col•lecció de desgràcies que deixa la famosa llei de Murphy en un joc de xiquets.

Així que ja sabeu. Poseu-vos còmodes, que l’espectacle de l’altra cara del cinema està a punt de començar.

FICCIONARI: TERCERA TEMPORADA

Per Gabi Ochoa

Ficcionari comença la tercera temporada amb molts canvis. El primer d’ells és que passem a Canal 9 els divendres a la nit! Serem els mestres de cerimònia de pel•lícules d’estrena i grans directors: Steven Soderbergh, Sydney Pollack, Neil Jordan...

I també canviem de format: un quart d’hora abans de la pel•lícula, vos presentem totes les curiositats sobre el film que vorem eixa nit i, després de la pel•li, les millors estrenes, l’actualitat de l’audiovisual valencià i les curiositats del cinema.

I per tal d’obrir boca, un parell d’exclusives: tindrem una pel•li en què Tom Cruise va estar a punt de morir (tela marinera!), a més del remake d’un clàssic que va catapultar l’estil de vida de Frank Sinatra. És tot el que puc dir fins ara.

Al cap i a la fi continuarem gaudint del cinema amb vosaltres. De les pífies, dels rodatges més insòlits i de les estreles més extravagants...

Vos esperem davant la pantalla.

Apunteu-ho: els divendres a la nit després de les notícies a Canal 9. Passem llista.

Ficcioneu molt! :)

UN FESTIVAL JOVE

Per Gabi Ochoa

Si hi ha alguna cosa que manté l’esperit de Cinema Jove és la seua programació coherent. És jove pel fet d’apostar per un director com ara Matteo Garrone, que ha sabut aprofitar les esquerdes de la vella Europa per a mostrar-nos veritables murals d’allò que no coneixem o no volem conéixer (és el cas d’Ospiti o l’impactant Gomorra). Jove, també, perquè ens acosta a la saviesa de Daniel Monzón, que amb estos Cuadernos de cine ens torna a grans clàssics oblidats que cal no perdre’s a la gran pantalla (atents a la sessió doble de Tiburón i King Kong).

Però, a més, esta edició amaga encara moltes sorpreses, que ja es poden gaudir a les pantalles. És el cas de moltes de les pel·lícules de la Secció Oficial que, encara que estan firmades per directors totalment desconeguts, ens mostren símptomes d’experimentació formal o de continguts que paga la pena de ressenyar. Des del nou projecte de Thomas Vinterberg, Submarino (un dels pares del moviment Dogma), fins a l’estrena de l’argentina El fruto, la precocitat d’I killed my mother de Xavier Dolan (director, actor i guionista del film amb només vint anys), o la curiositat per Mall girls, que ha alçat el debat al seu país d’origen, Polònia, pel tractament de les anomenades “xiques del centre comercial”.

També podem gaudir de la bona salut dels curts, nacionals i internacionals, que ens ofereix la Secció Oficial, amb una bona presència valenciana (Puerta 6, d’Avelina Prat; Marina, d’Álex Montoya, o Ex libris, de María Trénor).

I molts cicles i activitats paral·leles durant esta setmana.

Al cap i a la fi, una altra manera d’anar al cinema.

Bon profit.

‘KICK-ASS’, DOS CRÍTIQUES BEN DIFERENTS

És una pel·lícula que ha alçat polèmica en l’equip de Ficcionari. Vos oferim dos crítiques encreuades sobre el fenomen Kick-Ass.

UNA PUNTADA AL CUL POC DOLOROSA

Per Pablo Ferrol

Abans de començar esta crítica, haig de dir que els únics còmics que he llegit a la meua vida han sigut els de Mortadelo y Filemón. Com que desconec per complet l’univers dels superherois, el meu coneixement es limita a les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara.

Pot ser esta siga la principal raó per la qual no vaig acabar de connectar completament amb Kick Ass o, el que és el mateix, les aventures d’un jove inadaptat que decideix convertir-se en el justicier més patètic de la història.

Amb un començament interessant que recorda una versió bandarra de l’Spiderman de Sam Raimi, la pel·lícula perd gran part del seu encant quan mitjan metratge abandona el seu vessant irònic i transgressor per caure en els tòpics més comuns del gènere. Això sí, amb una encomiable i atrevida càrrega de violència que ens regala un dels millors personatges que hem vist en molt de temps a la pantalla: una xiqueta d’onze anys amb passió per les armes i les paraules malsonants.

Dirigida amb encert per Matthew Vaughn i amb unes interpretacions per damunt del que és estrictament correcte, Kick Ass resulta un producte més que digne, de fet, té moments realment brillants. Però la realitat és que després de veure-la, un no pot evitar preguntar-se si una cinta d’estes característiques no hauria adquirit la condició de clàssic contemporani si els seus creadors s’hagueren atrevit a anar més enllà d’on les urpes de la indústria els permeten.

UNA PUNTADA AL CUL MOLT PRECISA

Per Pau Gómez

Com diria Hitchcock, Kick-Ass és un macguffin. Atenent a la definició d’este terme creat pel mestre del suspens, l’aprenent de superheroi que dóna nom a esta pel·lícula només és un element de distracció, una excusa argumental per a captar l’atenció de l’espectador mentre l’autèntica motivació de la història ix a la superfície. En altres paraules, estem davant una falsa cinta de superherois: la primera mitja hora, plena de tòpics i convencionalismes del cinema adolescent, no és sinó el preàmbul del que vindrà a continuació. Perquè quan es converteix en un fenomen de youtube, Kick-Ass desapareix del mapa i el seu protagonisme s’evapora. I és ací on comença la pel·lícula de veritat; el joc de venjança que converteix la suposada comèdia en un thriller d’acció en què els justiciers urbans emergeixen per passar comptes amb eixe mafiós a qui dóna vida el millor dolent del Hollywood actual, Mark Strong.

Esta sobtada transformació no deixa indiferent. És impossible. Des del moment en què Kick-Ass passa a ser una comparsa, pots odiar la pel·lícula o admirar-la sense remei. El meu cas fou el segon. Em va atrapar eixa violència extrema, quasi poètica (la referència a John Woo no és casual), i eixos diàlegs esmolats i negríssims, en perfecta sintonia amb la portentosa posada en escena. Em va meravellar l’interludi que conta la història d’un dels personatges al mateix temps que la càmera es clava, literalment, dins les vinyetes d’un còmic. I, sobretot, em va impressionar l’atreviment d’un director capaç d’aconseguir que una història que comença amb un inadaptat que exhaureix les reserves de kleenex sense estar refredat (tireu d’imaginació) acabe amb una orgia de sang i bales tan políticament incorrecta que no és d’estranyar que fins set productors rebutjaren el projecte abans que es fera realitat. De segur que ara el seu èxit (ja n’hi ha seqüela en marxa) ha sigut per a ells com una puntada al lloc més dolorós. Bona punteria, Matthew Vaughn.

EL GENI SENSE ÀNIMA

Per Pau Gómez

Abans de convertir-se en l’enèsima revisió del mite de Sherwood, el guió de l’últim Robin Hood era una de les peces més cobejades pels productors de Hollywood. Signat per Ethan Reiff i Cyrus Voris, plantejava una ullada revolucionària segons la qual Robin era un perillós i sanguinari assassí, i el seu etern enemic, el xèrif de Nottingham, l’autèntic heroi de la funció. I no només això: els dos personatges serien interpretats pel mateix actor. Una proposta d’eixes característiques de segur que hauria fascinat el Ridley Scott de fa 30 anys, capaç d’atrevir-se a ambientar una història de terror en una nau espacial o d’omplir de reflexió filosòfica una trama futurista sobre robots que somnien ser humans. Però el Scott del 2010 és molt diferent; viu bé, és multimilionari i li agrada complicar-se al menys possible amb cada nou rodatge, fet que inclou una certa garantia de rendiment comercial.

Per això, quan el projecte arribà a les seues mans, va desmuntar per complet el plantejament inicial per convertir novament el personatge en un justicier estimat pel poble i, per extensió, pels espectadors. I que s’oblidaren Reiff i Voris del protagonista desdoblat en dos papers. Amb ell al capdavant, Robin Hood respondria a tots els requisits de les produccions èpiques destinades a trencar les taquilles. S’acabaren els riscos innecessaris, adéu per sempre a qualsevol aguait de cinema d’autor. Convencionalisme al poder. El mercenari havia tornat.

Poc queda del Scott visionari i atrevit. Que no haja tornat a fer ciència ficció n’és la millor prova. Però resulta indubtable que, tot i filmar amb el pilot automàtic, domina la part visual com cap altre cineasta en tot el món. Robin Hood té, per moments, una llum prodigiosa, un muntatge quadrat al mil·límetre (observa com es fa una escena d’acció sense caure en la taquicàrdia, Michael Bay) i l’aparició justa de la càmera lenta quan toca i on toca. Poc importa que Russell Crowe tracte d’evocar sense èxit l’esperit de Gladiator o que els Merry Men tinguen el nivell interpretatiu d’una sabata. A sir Ridley li importa la imatge, la perfecció de cada enquadrament, i ausades que ho aconsegueix. És cert que ja fa temps que va fer el seu particular pacte amb el dimoni, no importa si es diu Grazer, Bruckheimer o Dino de Laurentiis. Un geni sempre és un geni, encara que, com en este cas, venga la seua ànima al millor postor.

VOLARE!

 

Per Gabi Ochoa

Quan estem ja en la setmana Ridley Scott i la seua tornada a l'èpica, no sobra fer la vista una mica enrere per a parlar de Roma i la habitació que Medem hi ha muntat. Malauradament, la pel·lícula no ha sigut molt ben tractada a la taquilla, ja que la trobem fora del top ten.

Tal vegada situem la reflexió a mitjan camí entre els grans addictes a Medem i els grans retractors del basc. Sempre he pensat que Julio té un cap prodigiós per a les imatges. La força visual del seu cinema la tenim des de Lucia y el sexo fins a Tierra i La ardilla roja, que és per a mi, la seua millor obra. Però tot el que Medem aprofita com a creador d’universos ho perd en estructures narratives interessants. El seu cinema, en els últims temps, peca de ingenu, guions fluixos o que fins i tot fan envergonyir. El cas de Caótica Ana és flagrant, la peça més roïna que ha creat. No és curiós que hi haja un grup de Facebook (irònic, per descomptat) que vulga que es torne a estrenar en 3D!!!

En el cas de Habitación en Roma trobem un tour de force d’estes dos actrius que més que despullar-se físicament (es passen tota la pel·li nues) ho fan emocionalment. I això és una faena encomiable. A més, sap mantindre el ritme, dosificar molt bé la informació, a més de donar-nos una xicoteta i divertida intervenció per a Enrico Lo Verso.

Per contra, ens trobem en un univers, el de Medem, que, com li passa a Coixet o a León de Aranoa últimament, cada vegada es torna més críptic, més i més manierista, més autoreferent. Els punts dramàtics de la pel·lícula de vegades et fan riure o et trauen molt de la història. I este és, segurament el pitjor que et pot passar. Açò, i que el dia que més gent va al cine, el dissabte de l’estrena, hi haja 15 espectadors en una sala de 150.

I és que el pitjor que pot passar al cinema de Medem no és ja el rebuig, sinó més aviat la indiferència. I no crec que siga un problema de Medem, sinó de la distribució i l'exhibició: algú ha pensat per què el tiquet d’un gran film d’efectes especials costa el mateix que una comèdia barateta de tres actors, si al futbol un Madrid – Barça no costa el mateix que un Almeria–Osasuna?

Ací deixe la qüestió.

CANES 2010: COMENÇA L´ESPECTACLE

Per Pau Gómez

Encara estem assaborint les bones sensacions que ens ha deixat el Festival de Màlaga (autèntic exemple de passió i esperit de superació, consolidat entre els grans certàmens en un temps rècord) i la setmana que ve obri les seues portes la cita ineludible de la primavera cinèfila: Canes.

Del 12 al 23 de maig, esta localitat costanera del sud de França, paradigma del glamour i el cinema d´autor a parts iguals, oferirà un menú irresistible per als devoradors de bones propostes. D´una banda, amb una Secció Oficial que reuneix una ampla nòmina de primeres espases competint per la Palma d´Or (Kiarostami, Tavernier, Kitano, Leigh). D´altra, amb l´estrena mundial fora de concurs d´algunes de les cintes més esperades pel gran public: del Robin Hood de Ridley Scott a Wall Street 2, passant per l´última proposta d´un habitual de la Croisette com Woody Allen.

En qualsevol cas, Canes sempre garanteix cinema de molts quirats. Per demostrar-ho, tampoc no faltaran noms de contrastada solvència com González Irárritu (amb Biutiful, protagonitzada per Javier Bardem) o un Manoel De Oliveira que demostra amb O estranho caso de Angélica que continua en plena forma als seus 102 tacos. I és que, amb un cartell tan atractiu, poc importa que entre els membres del Jurat presidit per Tim Burton es troben presències tan antagòniques com les de, per exemple, Víctor Erice i Kate Beckinsale (qui ha escollit a esta dona, per favor????).

François Truffaut, premiat el 1959 per Los cuatrocientos golpes, deia: “Sempre he preferit el reflex de la vida, que la vida en sí mateix”. Amb la proposta de ficció que ens ofereix Canes 2010, la realitat pot esperar. Cinèfils de tot el món, bienvenus.

P.D.: I açò és només el principi... El pròxim mes de juny, Cinema Jove portarà fins el Cap i Casal alguns dels nous talents de la indústria, i ahir mateix vam saber que Quentin Tarantino presidirà el jurat de la Mostra de Venècia a principis de setembre.

BURTON O L´AMIC "FREAK" DE MICKEY MOUSE

Per Pau Gómez

Sensacions contradictòries amb Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton. Per una banda, els escenaris màgics responen al que podríem esperar d´un visionari indiscutible del cinema modern; per l'altra, el to familiar de la proposta, sota l'auspici de la Disney, sens dubte posa límits a l'imaginari d'un home que fins ara havia mostrat en pantalla totes les rareses del seu subconscient sense preocupar-se el més mínim per les reaccions de l´audiència.

Alicia te personatges extraordinaris, un disseny de producció magistral i generoses dosi de l´humor negre marca de la casa. Fins i tot Burton es manté fidel als conflictes familiars tan característics de les seues històries (amb l´absència del pare al capdavant), o a la figura del protagonista inadaptat. Tot i això, la màscara del cinema d´autor prompte cau per deixar a la llum una intenció clarament comercial, i sembla que la formula ha funcionat a la perfecció: a hores d´ara, la pel•lícula porta recaptats prop de 900 milions de dòlars a tot el món, constituït el major èxit de la seua filmografia.

La conversió de Tim Burton en un director de masses ja ha tingut una conseqüència directa: la signatura d´un contracte amb els estudis Disney per altres dos projectes darrere la camera. Què vindrà després? Una atracció inspirada en Charlie y la fábrica de chocolate al costat del castell de la Ventafocs? Significa açò que l´enfant terrible del fantàstic s´ha venut definitivament als convencionalismes de la indústria, o encara serà capaç de regalar-nos joies a contracorrent com Eduardo Manostijeras, Ed Wood o Sleepy Hollow?

Per oblidar esta relativa decepció, vos deixe l´impagable Burton del gran Joaquín Reyes:

ARRIBA L’ERA DEL CINEMA DIGITAL

Per Gabi Ochoa

Moltes són les veus que ja presagien la nova era del cinema digital. Per un costat el suport químic, el 35 míl·limetres, es troba a les acaballes. Ja no es roda en cel·luloide, cada vegada més i més cineastes s’apunten a les noves tecnologies. L’últim, és clar, Cameron amb la seua camera en 3D, que vol desbancar Lucas com a rei de la tecnologia.

Fa molt poc Paco Plaza en el seu bloc feia una lloança del nou model de càmera fotogràfica de Canon, que ja grava imatge. La 5D torna a ser una passa endavant per a gravar amb una qualitat immillorable.

I el pas endavant no és tan sols tècnicament en el rodatge o, fins i tot, en la postproducció. Les maneres de produïr i exhibir els materials de cinema són cada vegada més àmplies.

La setmana passada en Ficcionari ferem un xicotet reportatge de la pel·lícula El cosmonauta, produïda per internautes, un fenomen que s’estrenarà a la xarxa.

Estem davant del futur del cinema? En un futur continuarem anant a les sales o veurem cinema en l’ordinador de casa? Produir amb millores tecnològiques vol dir produir millors històries? I, sobretot, sabran els exhibidors incorporar-se al futur del cinema digital?

EL DIRECTOR FANTASMA

per Pau Gómez

Quan molts pensaven que el septuagenari Roman Polanski ja havia exprimit al màxim la seua vàlua com a cineasta, el director de clàssics com La semilla del diablo, Chinatown o El pianista demostra que, tot i les circumstàncies per tots conegudes (detencions, arrestos domiciliaris...), encara és capaç de completar la seua filmografia amb títols tan interessants i plens de referències personals com The Ghost Writer, ací traduïda senzillament com El escritor. Sota una estructura de thriller de la vella escola, Polanski elabora un retrat sense contemplacions de la misèria humana, l'abús de poder i la prepotència d'alguns governants, centrat en la figura d'un antic primer ministre –un sorprenent i magnífic Pierce Brosnan– amb una vida política plena d´ombres i protegit per la mateixa nació que, fa ja algunes dècades, li va declarar la guerra al mateix realitzador.

Tot i els evidents paral•lelismes entre l'Adam Lang d'El escritor i el poc considerat Tony Blair, a Polanski li interessa molt més la implicació emocional de la història que les seues possibilitats per a fer crítica política. I és que, mentre que la majoria dels espectadors connecten de seguida amb el personatge d'Ewan McGregor (el típic protagonista superat per les circumstàncies i perdut en una espiral d'intrigues i falses aparences, com ja ocorria a Frenético o La novena puerta), Polanski es veu representat en la figura de l'home de passat obscur i problemes amb la justícia, mitjançant un magistral joc d'espills: acusat de crims contra la humanitat, Lang es veu obligat a romandre a territori nord-americà sota el risc de ser detingut si decideix abandonar el país; en el cas del cineasta, la situació és just la mateixa, però a la inversa, ja que va haver de fugir dels Estats Units al final dels setanta per evitar la presó.

Polanski i Lang són ànimes agermanades, dos individus torturats pels escàndols que se senten jutjats per una opinió pública que és incapaç de mostrar la més mínima compassió. D'esta manera, El escritor supera els límits del gènere al qual pertany per convertir-se en l'únic altaveu possible d'un home obligat a desaparéixer, a recollir premis sense estar present, com un fantasma de si mateix.

I vosaltres, què en penseu? Acompleix El escritor les expectatives generades, o tal vegada el premi al millor director a la Berlinale fou una mostra pública de suport de la indústria a Polanski, per damunt dels seus mèrits cinematogràfics?