UN FESTIVAL JOVE

Per Gabi Ochoa

Si hi ha alguna cosa que manté l’esperit de Cinema Jove és la seua programació coherent. És jove pel fet d’apostar per un director com ara Matteo Garrone, que ha sabut aprofitar les esquerdes de la vella Europa per a mostrar-nos veritables murals d’allò que no coneixem o no volem conéixer (és el cas d’Ospiti o l’impactant Gomorra). Jove, també, perquè ens acosta a la saviesa de Daniel Monzón, que amb estos Cuadernos de cine ens torna a grans clàssics oblidats que cal no perdre’s a la gran pantalla (atents a la sessió doble de Tiburón i King Kong).

Però, a més, esta edició amaga encara moltes sorpreses, que ja es poden gaudir a les pantalles. És el cas de moltes de les pel·lícules de la Secció Oficial que, encara que estan firmades per directors totalment desconeguts, ens mostren símptomes d’experimentació formal o de continguts que paga la pena de ressenyar. Des del nou projecte de Thomas Vinterberg, Submarino (un dels pares del moviment Dogma), fins a l’estrena de l’argentina El fruto, la precocitat d’I killed my mother de Xavier Dolan (director, actor i guionista del film amb només vint anys), o la curiositat per Mall girls, que ha alçat el debat al seu país d’origen, Polònia, pel tractament de les anomenades “xiques del centre comercial”.

També podem gaudir de la bona salut dels curts, nacionals i internacionals, que ens ofereix la Secció Oficial, amb una bona presència valenciana (Puerta 6, d’Avelina Prat; Marina, d’Álex Montoya, o Ex libris, de María Trénor).

I molts cicles i activitats paral·leles durant esta setmana.

Al cap i a la fi, una altra manera d’anar al cinema.

Bon profit.

ELS GOYA: LA INTUÏCIÓ DE 'FICCIONARI'

Per Pau Gómez

De segur que us heu quedat bocabadats amb la capacitat endevinatòria dels membres d'este programa. Sí, hem de dir-ho inflant el pit i amb la veu alta: Ficcionari ha aconseguit un ple absolut en la seua travessa particular dels Goya. Cap de les categories principals va escapar de la nostra percepció infal·lible, tot i que més d'un (servidor, sense anar més lluny) hauria pogut canviar el resultat global de la votació apostant a cavalls perdedors com Carlos Bardem o Verónica Sánchez. Sort que, en el resultat final, s'imposà el sentit comú i el bon criteri cinematogràfic de la resta de companys.

Més enllà del nostre talent premonitori (de segur que algú ja pensa a portar esta qualitat cap a quotes més altes, és a dir, loteries vàries), la gala dels Goya ens deixà, per damunt de tot, una successió de guardonats i agraïments sense treva per culpa de la nova política que exclou la publicitat de Televisió Espanyola. S'agraeix que tot quede resolt en poc més de dos hores, però tal vegada no haurien estat malament algunes pauses que no quedaren reduïdes a un recompte de premiats i frases cinèfiles (per cert, impagable la de Borau i “Rin Tin Tin”). Almenys, la inspiració d'Andreu Buenafuente com a mestre de cerimònies compensava els punts morts i tediosos, com ara els discursos interminables, el número musical inicial o el moment “Pocoyó” (sense comentaris... ni sobre este, ni sobre la seua rèplica en carn i ossos, Manuela Velasco). Això sí: la influència del genial Billy Crystal i altres presentadors dels Oscar era tan evident que fins i tot alguns moments ratllaven el plagi, com quan el presentador jugava a ser director de cinema amb els famosos de les primeres fileres, un gag que fa poc anys ja va utilitzar Ellen DeGeneres amb la complicitat de Steven Spielberg (que, per sort, no és Santiago Segura).

Malgrat açò, he de reconèixer que el muntatge que obria la gala, amb Buenafuente tractant d'arribar a temps mentre es trobava amb un fum de celebritats, i les salutacions posteriors vis a vis amb les estrelles de la nit foren alguns dels punts més inspirats de la retransmissió. Ací teniu el divertit curt del principi:

Més coses: el discurs d'Álex de la Iglesia, directe i sincer, tot i eixe acomiadament al crit de “fuerza y honor” més propi d'un hobbit de la Terra Mitjana; el moment retro en forma de xicotet homenatge a Rosa Maria Sardà, amb una expressió facial pròpia de The Ring; l'abús de protagonisme d'Almodóvar en ple moment de glòria del gran Daniel Monzón... En fi, podria estendre'm molt més, però crec que em toca callar i convidar-vos a dir el que considereu oportú al voltant dels Goya 2010.

PS: Amb el palmarès, hi estic bastant d'acord... Però que, a estes altures, li donen un premi a Mateo Gil per un curt és una cosa que no acabe d'entendre...