UN FESTIVAL JOVE

Per Gabi Ochoa

Si hi ha alguna cosa que manté l’esperit de Cinema Jove és la seua programació coherent. És jove pel fet d’apostar per un director com ara Matteo Garrone, que ha sabut aprofitar les esquerdes de la vella Europa per a mostrar-nos veritables murals d’allò que no coneixem o no volem conéixer (és el cas d’Ospiti o l’impactant Gomorra). Jove, també, perquè ens acosta a la saviesa de Daniel Monzón, que amb estos Cuadernos de cine ens torna a grans clàssics oblidats que cal no perdre’s a la gran pantalla (atents a la sessió doble de Tiburón i King Kong).

Però, a més, esta edició amaga encara moltes sorpreses, que ja es poden gaudir a les pantalles. És el cas de moltes de les pel·lícules de la Secció Oficial que, encara que estan firmades per directors totalment desconeguts, ens mostren símptomes d’experimentació formal o de continguts que paga la pena de ressenyar. Des del nou projecte de Thomas Vinterberg, Submarino (un dels pares del moviment Dogma), fins a l’estrena de l’argentina El fruto, la precocitat d’I killed my mother de Xavier Dolan (director, actor i guionista del film amb només vint anys), o la curiositat per Mall girls, que ha alçat el debat al seu país d’origen, Polònia, pel tractament de les anomenades “xiques del centre comercial”.

També podem gaudir de la bona salut dels curts, nacionals i internacionals, que ens ofereix la Secció Oficial, amb una bona presència valenciana (Puerta 6, d’Avelina Prat; Marina, d’Álex Montoya, o Ex libris, de María Trénor).

I molts cicles i activitats paral·leles durant esta setmana.

Al cap i a la fi, una altra manera d’anar al cinema.

Bon profit.

‘KICK-ASS’, DOS CRÍTIQUES BEN DIFERENTS

És una pel·lícula que ha alçat polèmica en l’equip de Ficcionari. Vos oferim dos crítiques encreuades sobre el fenomen Kick-Ass.

UNA PUNTADA AL CUL POC DOLOROSA

Per Pablo Ferrol

Abans de començar esta crítica, haig de dir que els únics còmics que he llegit a la meua vida han sigut els de Mortadelo y Filemón. Com que desconec per complet l’univers dels superherois, el meu coneixement es limita a les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara.

Pot ser esta siga la principal raó per la qual no vaig acabar de connectar completament amb Kick Ass o, el que és el mateix, les aventures d’un jove inadaptat que decideix convertir-se en el justicier més patètic de la història.

Amb un començament interessant que recorda una versió bandarra de l’Spiderman de Sam Raimi, la pel·lícula perd gran part del seu encant quan mitjan metratge abandona el seu vessant irònic i transgressor per caure en els tòpics més comuns del gènere. Això sí, amb una encomiable i atrevida càrrega de violència que ens regala un dels millors personatges que hem vist en molt de temps a la pantalla: una xiqueta d’onze anys amb passió per les armes i les paraules malsonants.

Dirigida amb encert per Matthew Vaughn i amb unes interpretacions per damunt del que és estrictament correcte, Kick Ass resulta un producte més que digne, de fet, té moments realment brillants. Però la realitat és que després de veure-la, un no pot evitar preguntar-se si una cinta d’estes característiques no hauria adquirit la condició de clàssic contemporani si els seus creadors s’hagueren atrevit a anar més enllà d’on les urpes de la indústria els permeten.

UNA PUNTADA AL CUL MOLT PRECISA

Per Pau Gómez

Com diria Hitchcock, Kick-Ass és un macguffin. Atenent a la definició d’este terme creat pel mestre del suspens, l’aprenent de superheroi que dóna nom a esta pel·lícula només és un element de distracció, una excusa argumental per a captar l’atenció de l’espectador mentre l’autèntica motivació de la història ix a la superfície. En altres paraules, estem davant una falsa cinta de superherois: la primera mitja hora, plena de tòpics i convencionalismes del cinema adolescent, no és sinó el preàmbul del que vindrà a continuació. Perquè quan es converteix en un fenomen de youtube, Kick-Ass desapareix del mapa i el seu protagonisme s’evapora. I és ací on comença la pel·lícula de veritat; el joc de venjança que converteix la suposada comèdia en un thriller d’acció en què els justiciers urbans emergeixen per passar comptes amb eixe mafiós a qui dóna vida el millor dolent del Hollywood actual, Mark Strong.

Esta sobtada transformació no deixa indiferent. És impossible. Des del moment en què Kick-Ass passa a ser una comparsa, pots odiar la pel·lícula o admirar-la sense remei. El meu cas fou el segon. Em va atrapar eixa violència extrema, quasi poètica (la referència a John Woo no és casual), i eixos diàlegs esmolats i negríssims, en perfecta sintonia amb la portentosa posada en escena. Em va meravellar l’interludi que conta la història d’un dels personatges al mateix temps que la càmera es clava, literalment, dins les vinyetes d’un còmic. I, sobretot, em va impressionar l’atreviment d’un director capaç d’aconseguir que una història que comença amb un inadaptat que exhaureix les reserves de kleenex sense estar refredat (tireu d’imaginació) acabe amb una orgia de sang i bales tan políticament incorrecta que no és d’estranyar que fins set productors rebutjaren el projecte abans que es fera realitat. De segur que ara el seu èxit (ja n’hi ha seqüela en marxa) ha sigut per a ells com una puntada al lloc més dolorós. Bona punteria, Matthew Vaughn.

EL GENI SENSE ÀNIMA

Per Pau Gómez

Abans de convertir-se en l’enèsima revisió del mite de Sherwood, el guió de l’últim Robin Hood era una de les peces més cobejades pels productors de Hollywood. Signat per Ethan Reiff i Cyrus Voris, plantejava una ullada revolucionària segons la qual Robin era un perillós i sanguinari assassí, i el seu etern enemic, el xèrif de Nottingham, l’autèntic heroi de la funció. I no només això: els dos personatges serien interpretats pel mateix actor. Una proposta d’eixes característiques de segur que hauria fascinat el Ridley Scott de fa 30 anys, capaç d’atrevir-se a ambientar una història de terror en una nau espacial o d’omplir de reflexió filosòfica una trama futurista sobre robots que somnien ser humans. Però el Scott del 2010 és molt diferent; viu bé, és multimilionari i li agrada complicar-se al menys possible amb cada nou rodatge, fet que inclou una certa garantia de rendiment comercial.

Per això, quan el projecte arribà a les seues mans, va desmuntar per complet el plantejament inicial per convertir novament el personatge en un justicier estimat pel poble i, per extensió, pels espectadors. I que s’oblidaren Reiff i Voris del protagonista desdoblat en dos papers. Amb ell al capdavant, Robin Hood respondria a tots els requisits de les produccions èpiques destinades a trencar les taquilles. S’acabaren els riscos innecessaris, adéu per sempre a qualsevol aguait de cinema d’autor. Convencionalisme al poder. El mercenari havia tornat.

Poc queda del Scott visionari i atrevit. Que no haja tornat a fer ciència ficció n’és la millor prova. Però resulta indubtable que, tot i filmar amb el pilot automàtic, domina la part visual com cap altre cineasta en tot el món. Robin Hood té, per moments, una llum prodigiosa, un muntatge quadrat al mil·límetre (observa com es fa una escena d’acció sense caure en la taquicàrdia, Michael Bay) i l’aparició justa de la càmera lenta quan toca i on toca. Poc importa que Russell Crowe tracte d’evocar sense èxit l’esperit de Gladiator o que els Merry Men tinguen el nivell interpretatiu d’una sabata. A sir Ridley li importa la imatge, la perfecció de cada enquadrament, i ausades que ho aconsegueix. És cert que ja fa temps que va fer el seu particular pacte amb el dimoni, no importa si es diu Grazer, Bruckheimer o Dino de Laurentiis. Un geni sempre és un geni, encara que, com en este cas, venga la seua ànima al millor postor.

VOLARE!

 

Per Gabi Ochoa

Quan estem ja en la setmana Ridley Scott i la seua tornada a l'èpica, no sobra fer la vista una mica enrere per a parlar de Roma i la habitació que Medem hi ha muntat. Malauradament, la pel·lícula no ha sigut molt ben tractada a la taquilla, ja que la trobem fora del top ten.

Tal vegada situem la reflexió a mitjan camí entre els grans addictes a Medem i els grans retractors del basc. Sempre he pensat que Julio té un cap prodigiós per a les imatges. La força visual del seu cinema la tenim des de Lucia y el sexo fins a Tierra i La ardilla roja, que és per a mi, la seua millor obra. Però tot el que Medem aprofita com a creador d’universos ho perd en estructures narratives interessants. El seu cinema, en els últims temps, peca de ingenu, guions fluixos o que fins i tot fan envergonyir. El cas de Caótica Ana és flagrant, la peça més roïna que ha creat. No és curiós que hi haja un grup de Facebook (irònic, per descomptat) que vulga que es torne a estrenar en 3D!!!

En el cas de Habitación en Roma trobem un tour de force d’estes dos actrius que més que despullar-se físicament (es passen tota la pel·li nues) ho fan emocionalment. I això és una faena encomiable. A més, sap mantindre el ritme, dosificar molt bé la informació, a més de donar-nos una xicoteta i divertida intervenció per a Enrico Lo Verso.

Per contra, ens trobem en un univers, el de Medem, que, com li passa a Coixet o a León de Aranoa últimament, cada vegada es torna més críptic, més i més manierista, més autoreferent. Els punts dramàtics de la pel·lícula de vegades et fan riure o et trauen molt de la història. I este és, segurament el pitjor que et pot passar. Açò, i que el dia que més gent va al cine, el dissabte de l’estrena, hi haja 15 espectadors en una sala de 150.

I és que el pitjor que pot passar al cinema de Medem no és ja el rebuig, sinó més aviat la indiferència. I no crec que siga un problema de Medem, sinó de la distribució i l'exhibició: algú ha pensat per què el tiquet d’un gran film d’efectes especials costa el mateix que una comèdia barateta de tres actors, si al futbol un Madrid – Barça no costa el mateix que un Almeria–Osasuna?

Ací deixe la qüestió.

CANES 2010: COMENÇA L´ESPECTACLE

Per Pau Gómez

Encara estem assaborint les bones sensacions que ens ha deixat el Festival de Màlaga (autèntic exemple de passió i esperit de superació, consolidat entre els grans certàmens en un temps rècord) i la setmana que ve obri les seues portes la cita ineludible de la primavera cinèfila: Canes.

Del 12 al 23 de maig, esta localitat costanera del sud de França, paradigma del glamour i el cinema d´autor a parts iguals, oferirà un menú irresistible per als devoradors de bones propostes. D´una banda, amb una Secció Oficial que reuneix una ampla nòmina de primeres espases competint per la Palma d´Or (Kiarostami, Tavernier, Kitano, Leigh). D´altra, amb l´estrena mundial fora de concurs d´algunes de les cintes més esperades pel gran public: del Robin Hood de Ridley Scott a Wall Street 2, passant per l´última proposta d´un habitual de la Croisette com Woody Allen.

En qualsevol cas, Canes sempre garanteix cinema de molts quirats. Per demostrar-ho, tampoc no faltaran noms de contrastada solvència com González Irárritu (amb Biutiful, protagonitzada per Javier Bardem) o un Manoel De Oliveira que demostra amb O estranho caso de Angélica que continua en plena forma als seus 102 tacos. I és que, amb un cartell tan atractiu, poc importa que entre els membres del Jurat presidit per Tim Burton es troben presències tan antagòniques com les de, per exemple, Víctor Erice i Kate Beckinsale (qui ha escollit a esta dona, per favor????).

François Truffaut, premiat el 1959 per Los cuatrocientos golpes, deia: “Sempre he preferit el reflex de la vida, que la vida en sí mateix”. Amb la proposta de ficció que ens ofereix Canes 2010, la realitat pot esperar. Cinèfils de tot el món, bienvenus.

P.D.: I açò és només el principi... El pròxim mes de juny, Cinema Jove portarà fins el Cap i Casal alguns dels nous talents de la indústria, i ahir mateix vam saber que Quentin Tarantino presidirà el jurat de la Mostra de Venècia a principis de setembre.