L’equip de Ficcionari no s’acaba de posar d’acord sobre l’última estrena de David Fincher. Uns la idolatren, altres diuen que tampoc és per a tant. Ací teniu els seus arguments. Falta saber què en penseu vosaltres.
QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR
De Gabi Ochoa
Amb més obligació que curiositat vaig anar fa uns dies a vore La red social. No pensava que la història de Facebook poguera ser material altament cinematogràfic, però que dos dels seus creadors siguen Aaron Sorkin i David Fincher ajuda a acostar-la al cinema.
Ja la primera seqüència em va deixar atrapat a la butaca. Els diàlegs eren tan ràpids i incisius que es notava la ploma mestra de Sorkin, però crec que l’escena on vaig adonar-me que estava de nou davant del ressorgiment de Fincher (El curioso caso de Benjamin Button em va defraudar molt), va ser en el moment que Mark Zuckerberg se n’adona que la ferramenta que té entre mans, Facebook, pot dir alguna cosa de la gent que coneixes (per exemple, l’estat civil i/o emocional d’altra persona). La pel•lícula per moments es feia gran, molt gran.
Però sobre tot, si un encert clar té La red social és la reflexió magistral que es fa de l’amistat. Resulta paradoxal que el creador de la major xarxa d’amistat del món no tinga quasi amics, i que perda l’únic que tenia. En eixe moment la cinta es converteix en un vibrant vehicle sobre les entranyes de l’èxit i el preu que s’ha de pagar.
La pel•lícula té altres moments vibrants: l’aparició de Shawn Fanning (creador de Napster i interpretat molt convincentment per Justin Timberlake) i com es guanya Mark amb la seua verbigràcia (no sé com serà de veritat Zuckerberg, el qual renega de la pel•li, però el retrat que fa l’actor Jesse Eisenberg resulta esborronador: una persona tancada en sí mateixa que no sap expressar-se amb els demés si no és a través de la seua ferramenta, Facebook), o la baralla que li clava la primera exnóvia de Zuckerberg per com la insulta a la xarxa.
Una història creada amb molts salts cap avant i cap enrere en el temps, amb una realització que no necessita de grans efectes visuals però que atrapa constantment (encara que no diuen molt, les escenes de piragüisme són estèticament magnífiques), i una curada banda sonora de Trent Reznor.
I on finalment Sorkin (perquè ell és el gran creador de tot açò) fa una magnífica i brutal reflexió sobre l’amistat: no importa quants amics tingues a la xarxa, si no saps cuidar els que tens en la realitat.
ARQUITECTURA BUIDA
De Raúl Gálvez
És cert que La red social pot ser una pel•lícula entretinguda amb moments de bon cine, com la seqüència inicial, en la que els diàlegs, disparats a ritme de metralleta, són tota una declaració d’intencions d’allò que vorem a continuació.
És cert que el guió té una estructura complexa, en el que diverses trames asincròniques avancen alhora, gracies a enginyosos salts temporals.
No obstant això, estes virtuts tenen un contrapés que decanta la balança cap a la mitjania. Este defecte està relacionat amb una de les regles bàsiques de l’escriptura del guió: la transmissió d’emocions.
En este sentit la pel•lícula és totalment plana. L’espectador desitja empatitzar amb alguns dels personatges, però David David Fincher i Aaron Sorkin li neguen eixe dret.
Sense que l’espectador puga patir amb els avatars dels personatges o gaudir amb les seues gestes, la pel•lícula es converteix en una consecució de fets merament explicatius, als que assistim amb la mateixa fredor que amb la que veiem un reportatge d’Informe Semanal.
A una pel•lícula li hem de demanar alguna cosa més que un bonic embolcall i unes quantes frases ocurrents.
