EL GENI SENSE ÀNIMA

Per Pau Gómez

Abans de convertir-se en l’enèsima revisió del mite de Sherwood, el guió de l’últim Robin Hood era una de les peces més cobejades pels productors de Hollywood. Signat per Ethan Reiff i Cyrus Voris, plantejava una ullada revolucionària segons la qual Robin era un perillós i sanguinari assassí, i el seu etern enemic, el xèrif de Nottingham, l’autèntic heroi de la funció. I no només això: els dos personatges serien interpretats pel mateix actor. Una proposta d’eixes característiques de segur que hauria fascinat el Ridley Scott de fa 30 anys, capaç d’atrevir-se a ambientar una història de terror en una nau espacial o d’omplir de reflexió filosòfica una trama futurista sobre robots que somnien ser humans. Però el Scott del 2010 és molt diferent; viu bé, és multimilionari i li agrada complicar-se al menys possible amb cada nou rodatge, fet que inclou una certa garantia de rendiment comercial.

Per això, quan el projecte arribà a les seues mans, va desmuntar per complet el plantejament inicial per convertir novament el personatge en un justicier estimat pel poble i, per extensió, pels espectadors. I que s’oblidaren Reiff i Voris del protagonista desdoblat en dos papers. Amb ell al capdavant, Robin Hood respondria a tots els requisits de les produccions èpiques destinades a trencar les taquilles. S’acabaren els riscos innecessaris, adéu per sempre a qualsevol aguait de cinema d’autor. Convencionalisme al poder. El mercenari havia tornat.

Poc queda del Scott visionari i atrevit. Que no haja tornat a fer ciència ficció n’és la millor prova. Però resulta indubtable que, tot i filmar amb el pilot automàtic, domina la part visual com cap altre cineasta en tot el món. Robin Hood té, per moments, una llum prodigiosa, un muntatge quadrat al mil·límetre (observa com es fa una escena d’acció sense caure en la taquicàrdia, Michael Bay) i l’aparició justa de la càmera lenta quan toca i on toca. Poc importa que Russell Crowe tracte d’evocar sense èxit l’esperit de Gladiator o que els Merry Men tinguen el nivell interpretatiu d’una sabata. A sir Ridley li importa la imatge, la perfecció de cada enquadrament, i ausades que ho aconsegueix. És cert que ja fa temps que va fer el seu particular pacte amb el dimoni, no importa si es diu Grazer, Bruckheimer o Dino de Laurentiis. Un geni sempre és un geni, encara que, com en este cas, venga la seua ànima al millor postor.

VOLARE!

 

Per Gabi Ochoa

Quan estem ja en la setmana Ridley Scott i la seua tornada a l'èpica, no sobra fer la vista una mica enrere per a parlar de Roma i la habitació que Medem hi ha muntat. Malauradament, la pel·lícula no ha sigut molt ben tractada a la taquilla, ja que la trobem fora del top ten.

Tal vegada situem la reflexió a mitjan camí entre els grans addictes a Medem i els grans retractors del basc. Sempre he pensat que Julio té un cap prodigiós per a les imatges. La força visual del seu cinema la tenim des de Lucia y el sexo fins a Tierra i La ardilla roja, que és per a mi, la seua millor obra. Però tot el que Medem aprofita com a creador d’universos ho perd en estructures narratives interessants. El seu cinema, en els últims temps, peca de ingenu, guions fluixos o que fins i tot fan envergonyir. El cas de Caótica Ana és flagrant, la peça més roïna que ha creat. No és curiós que hi haja un grup de Facebook (irònic, per descomptat) que vulga que es torne a estrenar en 3D!!!

En el cas de Habitación en Roma trobem un tour de force d’estes dos actrius que més que despullar-se físicament (es passen tota la pel·li nues) ho fan emocionalment. I això és una faena encomiable. A més, sap mantindre el ritme, dosificar molt bé la informació, a més de donar-nos una xicoteta i divertida intervenció per a Enrico Lo Verso.

Per contra, ens trobem en un univers, el de Medem, que, com li passa a Coixet o a León de Aranoa últimament, cada vegada es torna més críptic, més i més manierista, més autoreferent. Els punts dramàtics de la pel·lícula de vegades et fan riure o et trauen molt de la història. I este és, segurament el pitjor que et pot passar. Açò, i que el dia que més gent va al cine, el dissabte de l’estrena, hi haja 15 espectadors en una sala de 150.

I és que el pitjor que pot passar al cinema de Medem no és ja el rebuig, sinó més aviat la indiferència. I no crec que siga un problema de Medem, sinó de la distribució i l'exhibició: algú ha pensat per què el tiquet d’un gran film d’efectes especials costa el mateix que una comèdia barateta de tres actors, si al futbol un Madrid – Barça no costa el mateix que un Almeria–Osasuna?

Ací deixe la qüestió.

CANES 2010: COMENÇA L´ESPECTACLE

Per Pau Gómez

Encara estem assaborint les bones sensacions que ens ha deixat el Festival de Màlaga (autèntic exemple de passió i esperit de superació, consolidat entre els grans certàmens en un temps rècord) i la setmana que ve obri les seues portes la cita ineludible de la primavera cinèfila: Canes.

Del 12 al 23 de maig, esta localitat costanera del sud de França, paradigma del glamour i el cinema d´autor a parts iguals, oferirà un menú irresistible per als devoradors de bones propostes. D´una banda, amb una Secció Oficial que reuneix una ampla nòmina de primeres espases competint per la Palma d´Or (Kiarostami, Tavernier, Kitano, Leigh). D´altra, amb l´estrena mundial fora de concurs d´algunes de les cintes més esperades pel gran public: del Robin Hood de Ridley Scott a Wall Street 2, passant per l´última proposta d´un habitual de la Croisette com Woody Allen.

En qualsevol cas, Canes sempre garanteix cinema de molts quirats. Per demostrar-ho, tampoc no faltaran noms de contrastada solvència com González Irárritu (amb Biutiful, protagonitzada per Javier Bardem) o un Manoel De Oliveira que demostra amb O estranho caso de Angélica que continua en plena forma als seus 102 tacos. I és que, amb un cartell tan atractiu, poc importa que entre els membres del Jurat presidit per Tim Burton es troben presències tan antagòniques com les de, per exemple, Víctor Erice i Kate Beckinsale (qui ha escollit a esta dona, per favor????).

François Truffaut, premiat el 1959 per Los cuatrocientos golpes, deia: “Sempre he preferit el reflex de la vida, que la vida en sí mateix”. Amb la proposta de ficció que ens ofereix Canes 2010, la realitat pot esperar. Cinèfils de tot el món, bienvenus.

P.D.: I açò és només el principi... El pròxim mes de juny, Cinema Jove portarà fins el Cap i Casal alguns dels nous talents de la indústria, i ahir mateix vam saber que Quentin Tarantino presidirà el jurat de la Mostra de Venècia a principis de setembre.