dimecres, 31 de març del 2010

EL DIRECTOR FANTASMA

per Pau Gómez

Quan molts pensaven que el septuagenari Roman Polanski ja havia exprimit al màxim la seua vàlua com a cineasta, el director de clàssics com La semilla del diablo, Chinatown o El pianista demostra que, tot i les circumstàncies per tots conegudes (detencions, arrestos domiciliaris...), encara és capaç de completar la seua filmografia amb títols tan interessants i plens de referències personals com The Ghost Writer, ací traduïda senzillament com El escritor. Sota una estructura de thriller de la vella escola, Polanski elabora un retrat sense contemplacions de la misèria humana, l'abús de poder i la prepotència d'alguns governants, centrat en la figura d'un antic primer ministre –un sorprenent i magnífic Pierce Brosnan– amb una vida política plena d´ombres i protegit per la mateixa nació que, fa ja algunes dècades, li va declarar la guerra al mateix realitzador.


Tot i els evidents paral•lelismes entre l'Adam Lang d'El escritor i el poc considerat Tony Blair, a Polanski li interessa molt més la implicació emocional de la història que les seues possibilitats per a fer crítica política. I és que, mentre que la majoria dels espectadors connecten de seguida amb el personatge d'Ewan McGregor (el típic protagonista superat per les circumstàncies i perdut en una espiral d'intrigues i falses aparences, com ja ocorria a Frenético o La novena puerta), Polanski es veu representat en la figura de l'home de passat obscur i problemes amb la justícia, mitjançant un magistral joc d'espills: acusat de crims contra la humanitat, Lang es veu obligat a romandre a territori nord-americà sota el risc de ser detingut si decideix abandonar el país; en el cas del cineasta, la situació és just la mateixa, però a la inversa, ja que va haver de fugir dels Estats Units al final dels setanta per evitar la presó.

Polanski i Lang són ànimes agermanades, dos individus torturats pels escàndols que se senten jutjats per una opinió pública que és incapaç de mostrar la més mínima compassió. D'esta manera, El escritor supera els límits del gènere al qual pertany per convertir-se en l'únic altaveu possible d'un home obligat a desaparéixer, a recollir premis sense estar present, com un fantasma de si mateix.

I vosaltres, què en penseu? Acompleix El escritor les expectatives generades, o tal vegada el premi al millor director a la Berlinale fou una mostra pública de suport de la indústria a Polanski, per damunt dels seus mèrits cinematogràfics?

dilluns, 29 de març del 2010

ELS TÍTOLS DE PEL•LÍCULA MÉS CURIOSOS

per Carlos Aparicio

En l’últim programa de Ficcionari, el nostre company Pablo Ferrol tractava de donar resposta a un dels enigmes més misteriosos de la història del cine: qui s’encarrega de traduir els títols de les pel·lícules??

Pot ser finalment no vam aconseguir resoldre el dubte... però el procés d’investigació ha resultat d’allò més divertit. I és que la quantitat d’exemples que vam trobar semblava inesgotable.


Tenim interpretacions de títols clàssics, com la de Butch Cassidy and the Sundance Kid, que es va convertir en el “poètic” Dos hombres y un destino.


De fet, va ser tal la influència d’esta traducció que, vint-i-cinc anys més tard, l’infame western Bad Girls arribaria a les nostres pantalles com Cuatro mujeres y un destino.













Altres voltes, el títol original és justament això, molt original: Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Original i difícil de traduir... Solució? ¡Olvídate de mí! Encara que ací la qüestió era vendre la pel·li a l’ espectador que buscara una altra comèdia absurda de Jim Carrey...


La llista és llarga i extensa. Per això, hui vos preguntem:

Quins són els vostres títols favorits??
Quines penseu que són les traduccions més delirants??

dimarts, 23 de març del 2010

APOCALIPSI ETERN

Per Pau Gómez

Fa unes setmanes, parlàvem a este mateix bloc de la febre dels remakes com a clar exponent de la falta d´idees a Hollywood. Hui vull aportar altra prova irrefutable d´este autèntic forat creatiu: el cinema apocalíptic.

En els últims temps, els paratges desolats i la humanitat en vies d´extinció han sigut font recurrent d´històries amb un punt de partida poc esperançador i una progressió narrativa prou semblant, independentment que la catàstrofe estiguera produïda per un virus mortal (28 días después, Hijos de los hombres), una invasió alienígena (La guerra de los mundos) o la sublevació de les màquines contra els seus creadors (Terminator, Matrix). En totes estes produccions, el pessimisme inicial donava pas, a poc a poc, a una possibilitat de salvació global personificada en un protagonista escollit pel destí, un home amb trets messiànics capaç d´abastar el sacrifici per donar a este maleït planeta una última oportunitat. Este es el cas de Denzel Washington a la recent estrenada El libro de Eli, com abans ja ho foren Neo, John Connor o el Robert Neville interpretat per Will Smith a Soy leyenda.


Tanmateix, la pel•lícula dirigida pels germans Hughes no aporta res nou al subgènere. Com la major part de les cintes de temàtica semblant produïdes pel cinema nordamericà en l´època recent, El libro de Eli cau prompte en els convencionalismes de sempre, fins el punt de no ocultar les influències, properes al plagi, d´un títol de culte com Mad Max i un altre que no tardarà en ser-ho (The Road, potser l´única honrosa excepció dins d´esta successió de pel•lícules clòniques). En definitiva, una sensació constant de déjà vu que només abandona l´espectador quan Washington exerceix de samurai futurista i els Hughes demostren el seu domini de les escenes d´acció, tècnicament portentoses i visualment impecables.

Arribats a este punt, els nostàlgics hem de conformar-nos revisant la que, sens dubte, és la pel•li apocalíptica més impactant de tots els temps. Evidentment, m´estic referint a Matrix, obra mestra amb majúscules les seqüeles de la qual no són més que un parell del malsons que el meu subconscient a eliminat amb el pas del temps.

dilluns, 8 de març del 2010

ELS JEDI QUE MIRAVEN FIXAMENT LES CABRES

Per Pau Gómez

Trenta tres anys després de revolucionar el concepte de cinema espectacle, la saga Star Wars continua engrandint el seu legat. Més enllà de la febre de pel·lícules de l´espai que va generar i de les diferents imitacions de sèrie B, les referències cinèfiles a l´univers creat per George Lucas han sigut moltes i variades, començant per l´humor irreverent i afilat de les cintes de Kevin Smith i acabant per la recent i molt recomanable Los hombres que miraban fijamente a las cabras. Concebuda pels seus responsables (des del director Grant Heslov fins al pòquer de primeres figures que la protagonitzen) com un passatemps informal i una trobada al·lucinatòria entre amics, esta comèdia inspirada en esdeveniments autèntics constitueix un homenatge gens dissimulat al fonament místic de la franquícia galàctica.

Els personatges de Los hombres que miraban... són, en essència, uns individus convençuts de poder controlar les accions de l´enemic i, fins i tot, de fer que el seu cor deixe de bategar amb el poder de les seues ments. Ells mateixos s´autodenominen –i recordem que és una reconstrucció de fets reals- cavallers Jedi i, per això, no es tallen a l´hora de fer servir conceptes com el lado oscuro o d´equiparar els seus destins (és el cas del periodista interpretat per Ewan McGregor) al del mateix Luke Skywalker. Esta translació del llenguatge dels Vader, Leia i companyia al desert d´Irak té unes conseqüències hilarants: per exemple, quan George Clooney es dedica a instruir el padawan McGregor pels camins de la força, i l'anima a trobar el seu Jedi interior (recordem que l´actor escocés va ser l'Obi Wan Kenobi de la segon i per moments ridícula trilogia) en un moment de connexió mística que arriba a l´èxtasi més absolut amb els acords del More than a Feeling del grup Boston. Sona freak, veritat?



Tanmateix, no tot en este film recorda a aquella galàxia molt llunyana, evidentment. Hi ha molta incorrecció política, filosofia hippy i, fins i tot, alguna reminiscència a Kill Bill. I cabres, moltes cabres. Però a ningú se li escapa que, després d'haver vist la interpretació genial de Clooney en esta cinta, George Lucas s´haurà penedit de no haver-li donat un paper en qualsevol dels pseudo-episodis 1, 2 o 3. Perquè, i ací no faig cap broma, el seu és el mestre Jedi més pletòric que s´ha vist a una pantalla de cinema des del gran Alec Guinness.

Que la cabra t´acompanye...