APOCALIPSI ETERN

Per Pau Gómez

Fa unes setmanes, parlàvem a este mateix bloc de la febre dels remakes com a clar exponent de la falta d´idees a Hollywood. Hui vull aportar altra prova irrefutable d´este autèntic forat creatiu: el cinema apocalíptic.

En els últims temps, els paratges desolats i la humanitat en vies d´extinció han sigut font recurrent d´històries amb un punt de partida poc esperançador i una progressió narrativa prou semblant, independentment que la catàstrofe estiguera produïda per un virus mortal (28 días después, Hijos de los hombres), una invasió alienígena (La guerra de los mundos) o la sublevació de les màquines contra els seus creadors (Terminator, Matrix). En totes estes produccions, el pessimisme inicial donava pas, a poc a poc, a una possibilitat de salvació global personificada en un protagonista escollit pel destí, un home amb trets messiànics capaç d´abastar el sacrifici per donar a este maleït planeta una última oportunitat. Este es el cas de Denzel Washington a la recent estrenada El libro de Eli, com abans ja ho foren Neo, John Connor o el Robert Neville interpretat per Will Smith a Soy leyenda.

Tanmateix, la pel•lícula dirigida pels germans Hughes no aporta res nou al subgènere. Com la major part de les cintes de temàtica semblant produïdes pel cinema nordamericà en l´època recent, El libro de Eli cau prompte en els convencionalismes de sempre, fins el punt de no ocultar les influències, properes al plagi, d´un títol de culte com Mad Max i un altre que no tardarà en ser-ho (The Road, potser l´única honrosa excepció dins d´esta successió de pel•lícules clòniques). En definitiva, una sensació constant de déjà vu que només abandona l´espectador quan Washington exerceix de samurai futurista i els Hughes demostren el seu domini de les escenes d´acció, tècnicament portentoses i visualment impecables.

Arribats a este punt, els nostàlgics hem de conformar-nos revisant la que, sens dubte, és la pel•li apocalíptica més impactant de tots els temps. Evidentment, m´estic referint a Matrix, obra mestra amb majúscules les seqüeles de la qual no són més que un parell del malsons que el meu subconscient a eliminat amb el pas del temps.