dimecres, 1 de desembre de 2010

AJUSTEU-VOS ELS BARRETS, VAQUERS!


La tercera temporada de Ficcionari ja arriba a la fi. I no es podia fer d’una manera més cinèfila que amb el western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Un títol llarguíssim per a un autèntic duel entre un grapat d’intèrprets en estat de gràcia: Brad Pitt i Casey Affleck com la víctima i l’assassí, però també el dramaturg Sam Sheppard o el rocker Nick Cave que donen realisme a la història.

A banda d’això, en este últim programa estrenarem la nova proposta de Javier Bardem, Biutiful, i farem un xicotet homenatge al còmic Leslie Nielsen.

Darrere deixem 84 programes en què el cinema més comercial, però també l’independent, l’europeu, l’audiovisual valencià, els festivals, els rodatges o les nostres Rates de videoteca han sigut els grans i xicotets protagonistes.

Però este divendres encara gaudirem del millor western contemporani guiats per Brad Pitt i Casey Affleck. Tot l’equip de Ficcionari es posa les botes amb esperons, els barrets de vaquer i les pistoles.

Ens veiem davant del televisor, i als cinemes.

Ficcioneu molt!

dimecres, 3 de novembre de 2010

LA RED SOCIAL, OPINIONS CREUADES


L’equip de Ficcionari no s’acaba de posar d’acord sobre l’última estrena de David Fincher. Uns la idolatren, altres diuen que tampoc és per a tant. Ací teniu els seus arguments. Falta saber què en penseu vosaltres.

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR

De Gabi Ochoa

Amb més obligació que curiositat vaig anar fa uns dies a vore La red social. No pensava que la història de Facebook poguera ser material altament cinematogràfic, però que dos dels seus creadors siguen Aaron Sorkin i David Fincher ajuda a acostar-la al cinema.

Ja la primera seqüència em va deixar atrapat a la butaca. Els diàlegs eren tan ràpids i incisius que es notava la ploma mestra de Sorkin, però crec que l’escena on vaig adonar-me que estava de nou davant del ressorgiment de Fincher (El curioso caso de Benjamin Button em va defraudar molt), va ser en el moment que Mark Zuckerberg se n’adona que la ferramenta que té entre mans, Facebook, pot dir alguna cosa de la gent que coneixes (per exemple, l’estat civil i/o emocional d’altra persona). La pel•lícula per moments es feia gran, molt gran.

Però sobre tot, si un encert clar té La red social és la reflexió magistral que es fa de l’amistat. Resulta paradoxal que el creador de la major xarxa d’amistat del món no tinga quasi amics, i que perda l’únic que tenia. En eixe moment la cinta es converteix en un vibrant vehicle sobre les entranyes de l’èxit i el preu que s’ha de pagar.

La pel•lícula té altres moments vibrants: l’aparició de Shawn Fanning (creador de Napster i interpretat molt convincentment per Justin Timberlake) i com es guanya Mark amb la seua verbigràcia (no sé com serà de veritat Zuckerberg, el qual renega de la pel•li, però el retrat que fa l’actor Jesse Eisenberg resulta esborronador: una persona tancada en sí mateixa que no sap expressar-se amb els demés si no és a través de la seua ferramenta, Facebook), o la baralla que li clava la primera exnóvia de Zuckerberg per com la insulta a la xarxa.

Una història creada amb molts salts cap avant i cap enrere en el temps, amb una realització que no necessita de grans efectes visuals però que atrapa constantment (encara que no diuen molt, les escenes de piragüisme són estèticament magnífiques), i una curada banda sonora de Trent Reznor.
I on finalment Sorkin (perquè ell és el gran creador de tot açò) fa una magnífica i brutal reflexió sobre l’amistat: no importa quants amics tingues a la xarxa, si no saps cuidar els que tens en la realitat.


ARQUITECTURA BUIDA

De Raúl Gálvez

És cert que La red social pot ser una pel•lícula entretinguda amb moments de bon cine, com la seqüència inicial, en la que els diàlegs, disparats a ritme de metralleta, són tota una declaració d’intencions d’allò que vorem a continuació.

És cert que el guió té una estructura complexa, en el que diverses trames asincròniques avancen alhora, gracies a enginyosos salts temporals.

No obstant això, estes virtuts tenen un contrapés que decanta la balança cap a la mitjania. Este defecte està relacionat amb una de les regles bàsiques de l’escriptura del guió: la transmissió d’emocions.

En este sentit la pel•lícula és totalment plana. L’espectador desitja empatitzar amb alguns dels personatges, però David David Fincher i Aaron Sorkin li neguen eixe dret.

Sense que l’espectador puga patir amb els avatars dels personatges o gaudir amb les seues gestes, la pel•lícula es converteix en una consecució de fets merament explicatius, als que assistim amb la mateixa fredor que amb la que veiem un reportatge d’Informe Semanal.

A una pel•lícula li hem de demanar alguna cosa més que un bonic embolcall i unes quantes frases ocurrents.

divendres, 24 de setembre de 2010

ESTE RODATGE ÉS UN INFERN!


Per Rafa Rodríguez

El rodatge d’una pel•lícula és com un reality de convivència no televisat. Actors i equip tècnic comparteixen quasi les 24 hores del dia i és habitual que hi haja diferències. També és cert que hi ha professionals que porten l’estigma de conflictius a l’ADN. Si, a més, els fenòmens meteorològics apareixen com estrelles invitades, el malson està servit.
De rodatges desastrosos n’hi ha hagut molts a la història del cinema. Al Ficcionari d’este divendres hem fet una selecció dels més impactants. Ens endinsem en les tripes de Fitzcarraldo, El hombre que mató a Don Quijote i Apocalypse Now per a portar-vos unes imatges que tardareu a esborrar de les vostres ments.

Podreu vore un actor a punt de morir per una barreja de tot tipus de vicis i estrès; un altre que embogeix perquè es pensa que li han posat verí al dinar i una col•lecció de desgràcies que deixa la famosa llei de Murphy en un joc de xiquets.

Així que ja sabeu. Poseu-vos còmodes, que l’espectacle de l’altra cara del cinema està a punt de començar.



dimarts, 7 de setembre de 2010

FICCIONARI: TERCERA TEMPORADA



Per Gabi Ochoa

Ficcionari comença la tercera temporada amb molts canvis. El primer d’ells és que passem a Canal 9 els divendres a la nit! Serem els mestres de cerimònia de pel•lícules d’estrena i grans directors: Steven Soderbergh, Sydney Pollack, Neil Jordan...
I també canviem de format: un quart d’hora abans de la pel•lícula, vos presentem totes les curiositats sobre el film que vorem eixa nit i, després de la pel•li, les millors estrenes, l’actualitat de l’audiovisual valencià i les curiositats del cinema.
I per tal d’obrir boca, un parell d’exclusives: tindrem una pel•li en què Tom Cruise va estar a punt de morir (tela marinera!), a més del remake d’un clàssic que va catapultar l’estil de vida de Frank Sinatra. És tot el que puc dir fins ara.
Al cap i a la fi continuarem gaudint del cinema amb vosaltres. De les pífies, dels rodatges més insòlits i de les estreles més extravagants...
Vos esperem davant la pantalla.

Apunteu-ho: els divendres a la nit després de les notícies a Canal 9. Passem llista.

Ficcioneu molt! :)

dimarts, 22 de juny de 2010

UN FESTIVAL JOVE


Per Gabi Ochoa

Si hi ha alguna cosa que manté l’esperit de Cinema Jove és la seua programació coherent. És jove pel fet d’apostar per un director com ara Matteo Garrone, que ha sabut aprofitar les esquerdes de la vella Europa per a mostrar-nos veritables murals d’allò que no coneixem o no volem conéixer (és el cas d’Ospiti o l’impactant Gomorra). Jove, també, perquè ens acosta a la saviesa de Daniel Monzón, que amb estos Cuadernos de cine ens torna a grans clàssics oblidats que cal no perdre’s a la gran pantalla (atents a la sessió doble de Tiburón i King Kong).

Però, a més, esta edició amaga encara moltes sorpreses, que ja es poden gaudir a les pantalles. És el cas de moltes de les pel·lícules de la Secció Oficial que, encara que estan firmades per directors totalment desconeguts, ens mostren símptomes d’experimentació formal o de continguts que paga la pena de ressenyar. Des del nou projecte de Thomas Vinterberg, Submarino (un dels pares del moviment Dogma), fins a l’estrena de l’argentina El fruto, la precocitat d’I killed my mother de Xavier Dolan (director, actor i guionista del film amb només vint anys), o la curiositat per Mall girls, que ha alçat el debat al seu país d’origen, Polònia, pel tractament de les anomenades “xiques del centre comercial”.

També podem gaudir de la bona salut dels curts, nacionals i internacionals, que ens ofereix la Secció Oficial, amb una bona presència valenciana (Puerta 6, d’Avelina Prat; Marina, d’Álex Montoya, o Ex libris, de María Trénor).

I molts cicles i activitats paral·leles durant esta setmana.

Al cap i a la fi, una altra manera d’anar al cinema.

Bon profit.


dimecres, 9 de juny de 2010

‘KICK-ASS’, DOS CRÍTIQUES BEN DIFERENTS

És una pel·lícula que ha alçat polèmica en l’equip de Ficcionari. Vos oferim dos crítiques encreuades sobre el fenomen Kick-Ass.


UNA PUNTADA AL CUL POC DOLOROSA

Per Pablo Ferrol


Abans de començar esta crítica, haig de dir que els únics còmics que he llegit a la meua vida han sigut els de Mortadelo y Filemón. Com que desconec per complet l’univers dels superherois, el meu coneixement es limita a les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara.

Pot ser esta siga la principal raó per la qual no vaig acabar de connectar completament amb Kick Ass o, el que és el mateix, les aventures d’un jove inadaptat que decideix convertir-se en el justicier més patètic de la història.

Amb un començament interessant que recorda una versió bandarra de l’Spiderman de Sam Raimi, la pel·lícula perd gran part del seu encant quan mitjan metratge abandona el seu vessant irònic i transgressor per caure en els tòpics més comuns del gènere. Això sí, amb una encomiable i atrevida càrrega de violència que ens regala un dels millors personatges que hem vist en molt de temps a la pantalla: una xiqueta d’onze anys amb passió per les armes i les paraules malsonants.

Dirigida amb encert per Matthew Vaughn i amb unes interpretacions per damunt del que és estrictament correcte, Kick Ass resulta un producte més que digne, de fet, té moments realment brillants. Però la realitat és que després de veure-la, un no pot evitar preguntar-se si una cinta d’estes característiques no hauria adquirit la condició de clàssic contemporani si els seus creadors s’hagueren atrevit a anar més enllà d’on les urpes de la indústria els permeten.


UNA PUNTADA AL CUL MOLT PRECISA
Per Pau Gómez

Com diria Hitchcock, Kick-Ass és un macguffin. Atenent a la definició d’este terme creat pel mestre del suspens, l’aprenent de superheroi que dóna nom a esta pel·lícula només és un element de distracció, una excusa argumental per a captar l’atenció de l’espectador mentre l’autèntica motivació de la història ix a la superfície. En altres paraules, estem davant una falsa cinta de superherois: la primera mitja hora, plena de tòpics i convencionalismes del cinema adolescent, no és sinó el preàmbul del que vindrà a continuació. Perquè quan es converteix en un fenomen de youtube, Kick-Ass desapareix del mapa i el seu protagonisme s’evapora. I és ací on comença la pel·lícula de veritat; el joc de venjança que converteix la suposada comèdia en un thriller d’acció en què els justiciers urbans emergeixen per passar comptes amb eixe mafiós a qui dóna vida el millor dolent del Hollywood actual, Mark Strong.




Esta sobtada transformació no deixa indiferent. És impossible. Des del moment en què Kick-Ass passa a ser una comparsa, pots odiar la pel·lícula o admirar-la sense remei. El meu cas fou el segon. Em va atrapar eixa violència extrema, quasi poètica (la referència a John Woo no és casual), i eixos diàlegs esmolats i negríssims, en perfecta sintonia amb la portentosa posada en escena. Em va meravellar l’interludi que conta la història d’un dels personatges al mateix temps que la càmera es clava, literalment, dins les vinyetes d’un còmic. I, sobretot, em va impressionar l’atreviment d’un director capaç d’aconseguir que una història que comença amb un inadaptat que exhaureix les reserves de kleenex sense estar refredat (tireu d’imaginació) acabe amb una orgia de sang i bales tan políticament incorrecta que no és d’estranyar que fins set productors rebutjaren el projecte abans que es fera realitat. De segur que ara el seu èxit (ja n’hi ha seqüela en marxa) ha sigut per a ells com una puntada al lloc més dolorós. Bona punteria, Matthew Vaughn.

divendres, 21 de maig de 2010

EL GENI SENSE ÀNIMA

Per Pau Gómez


Abans de convertir-se en l’enèsima revisió del mite de Sherwood, el guió de l’últim Robin Hood era una de les peces més cobejades pels productors de Hollywood. Signat per Ethan Reiff i Cyrus Voris, plantejava una ullada revolucionària segons la qual Robin era un perillós i sanguinari assassí, i el seu etern enemic, el xèrif de Nottingham, l’autèntic heroi de la funció. I no només això: els dos personatges serien interpretats pel mateix actor. Una proposta d’eixes característiques de segur que hauria fascinat el Ridley Scott de fa 30 anys, capaç d’atrevir-se a ambientar una història de terror en una nau espacial o d’omplir de reflexió filosòfica una trama futurista sobre robots que somnien ser humans. Però el Scott del 2010 és molt diferent; viu bé, és multimilionari i li agrada complicar-se al menys possible amb cada nou rodatge, fet que inclou una certa garantia de rendiment comercial.

Per això, quan el projecte arribà a les seues mans, va desmuntar per complet el plantejament inicial per convertir novament el personatge en un justicier estimat pel poble i, per extensió, pels espectadors. I que s’oblidaren Reiff i Voris del protagonista desdoblat en dos papers. Amb ell al capdavant, Robin Hood respondria a tots els requisits de les produccions èpiques destinades a trencar les taquilles. S’acabaren els riscos innecessaris, adéu per sempre a qualsevol aguait de cinema d’autor. Convencionalisme al poder. El mercenari havia tornat.

Poc queda del Scott visionari i atrevit. Que no haja tornat a fer ciència ficció n’és la millor prova. Però resulta indubtable que, tot i filmar amb el pilot automàtic, domina la part visual com cap altre cineasta en tot el món. Robin Hood té, per moments, una llum prodigiosa, un muntatge quadrat al mil·límetre (observa com es fa una escena d’acció sense caure en la taquicàrdia, Michael Bay) i l’aparició justa de la càmera lenta quan toca i on toca. Poc importa que Russell Crowe tracte d’evocar sense èxit l’esperit de Gladiator o que els Merry Men tinguen el nivell interpretatiu d’una sabata. A sir Ridley li importa la imatge, la perfecció de cada enquadrament, i ausades que ho aconsegueix. És cert que ja fa temps que va fer el seu particular pacte amb el dimoni, no importa si es diu Grazer, Bruckheimer o Dino de Laurentiis. Un geni sempre és un geni, encara que, com en este cas, venga la seua ànima al millor postor.

dilluns, 17 de maig de 2010

VOLARE!

 

Per Gabi Ochoa


Quan estem ja en la setmana Ridley Scott i la seua tornada a l'èpica, no sobra fer la vista una mica enrere per a parlar de Roma i la habitació que Medem hi ha muntat. Malauradament, la pel·lícula no ha sigut molt ben tractada a la taquilla, ja que la trobem fora del top ten.

Tal vegada situem la reflexió a mitjan camí entre els grans addictes a Medem i els grans retractors del basc. Sempre he pensat que Julio té un cap prodigiós per a les imatges. La força visual del seu cinema la tenim des de Lucia y el sexo fins a Tierra i La ardilla roja, que és per a mi, la seua millor obra. Però tot el que Medem aprofita com a creador d’universos ho perd en estructures narratives interessants. El seu cinema, en els últims temps, peca de ingenu, guions fluixos o que fins i tot fan envergonyir. El cas de Caótica Ana és flagrant, la peça més roïna que ha creat. No és curiós que hi haja un grup de Facebook (irònic, per descomptat) que vulga que es torne a estrenar en 3D!!!

En el cas de Habitación en Roma trobem un tour de force d’estes dos actrius que més que despullar-se físicament (es passen tota la pel·li nues) ho fan emocionalment. I això és una faena encomiable. A més, sap mantindre el ritme, dosificar molt bé la informació, a més de donar-nos una xicoteta i divertida intervenció per a Enrico Lo Verso.

Per contra, ens trobem en un univers, el de Medem, que, com li passa a Coixet o a León de Aranoa últimament, cada vegada es torna més críptic, més i més manierista, més autoreferent. Els punts dramàtics de la pel·lícula de vegades et fan riure o et trauen molt de la història. I este és, segurament el pitjor que et pot passar. Açò, i que el dia que més gent va al cine, el dissabte de l’estrena, hi haja 15 espectadors en una sala de 150.

I és que el pitjor que pot passar al cinema de Medem no és ja el rebuig, sinó més aviat la indiferència. I no crec que siga un problema de Medem, sinó de la distribució i l'exhibició: algú ha pensat per què el tiquet d’un gran film d’efectes especials costa el mateix que una comèdia barateta de tres actors, si al futbol un Madrid – Barça no costa el mateix que un Almeria–Osasuna?

Ací deixe la qüestió.

divendres, 7 de maig de 2010

CANES 2010: COMENÇA L´ESPECTACLE

Per Pau Gómez



Encara estem assaborint les bones sensacions que ens ha deixat el Festival de Màlaga (autèntic exemple de passió i esperit de superació, consolidat entre els grans certàmens en un temps rècord) i la setmana que ve obri les seues portes la cita ineludible de la primavera cinèfila: Canes.

Del 12 al 23 de maig, esta localitat costanera del sud de França, paradigma del glamour i el cinema d´autor a parts iguals, oferirà un menú irresistible per als devoradors de bones propostes. D´una banda, amb una Secció Oficial que reuneix una ampla nòmina de primeres espases competint per la Palma d´Or (Kiarostami, Tavernier, Kitano, Leigh). D´altra, amb l´estrena mundial fora de concurs d´algunes de les cintes més esperades pel gran public: del Robin Hood de Ridley Scott a Wall Street 2, passant per l´última proposta d´un habitual de la Croisette com Woody Allen.

En qualsevol cas, Canes sempre garanteix cinema de molts quirats. Per demostrar-ho, tampoc no faltaran noms de contrastada solvència com González Irárritu (amb Biutiful, protagonitzada per Javier Bardem) o un Manoel De Oliveira que demostra amb O estranho caso de Angélica que continua en plena forma als seus 102 tacos. I és que, amb un cartell tan atractiu, poc importa que entre els membres del Jurat presidit per Tim Burton es troben presències tan antagòniques com les de, per exemple, Víctor Erice i Kate Beckinsale (qui ha escollit a esta dona, per favor????).

François Truffaut, premiat el 1959 per Los cuatrocientos golpes, deia: “Sempre he preferit el reflex de la vida, que la vida en sí mateix”. Amb la proposta de ficció que ens ofereix Canes 2010, la realitat pot esperar. Cinèfils de tot el món, bienvenus.

P.D.: I açò és només el principi... El pròxim mes de juny, Cinema Jove portarà fins el Cap i Casal alguns dels nous talents de la indústria, i ahir mateix vam saber que Quentin Tarantino presidirà el jurat de la Mostra de Venècia a principis de setembre.

dijous, 22 d’abril de 2010

BURTON O L´AMIC "FREAK" DE MICKEY MOUSE

Per Pau Gómez

Sensacions contradictòries amb Alicia en el país de las maravillas, de Tim Burton. Per una banda, els escenaris màgics responen al que podríem esperar d´un visionari indiscutible del cinema modern; per l'altra, el to familiar de la proposta, sota l'auspici de la Disney, sens dubte posa límits a l'imaginari d'un home que fins ara havia mostrat en pantalla totes les rareses del seu subconscient sense preocupar-se el més mínim per les reaccions de l´audiència.



Alicia te personatges extraordinaris, un disseny de producció magistral i generoses dosi de l´humor negre marca de la casa. Fins i tot Burton es manté fidel als conflictes familiars tan característics de les seues històries (amb l´absència del pare al capdavant), o a la figura del protagonista inadaptat. Tot i això, la màscara del cinema d´autor prompte cau per deixar a la llum una intenció clarament comercial, i sembla que la formula ha funcionat a la perfecció: a hores d´ara, la pel•lícula porta recaptats prop de 900 milions de dòlars a tot el món, constituït el major èxit de la seua filmografia.

La conversió de Tim Burton en un director de masses ja ha tingut una conseqüència directa: la signatura d´un contracte amb els estudis Disney per altres dos projectes darrere la camera. Què vindrà després? Una atracció inspirada en Charlie y la fábrica de chocolate al costat del castell de la Ventafocs? Significa açò que l´enfant terrible del fantàstic s´ha venut definitivament als convencionalismes de la indústria, o encara serà capaç de regalar-nos joies a contracorrent com Eduardo Manostijeras, Ed Wood o Sleepy Hollow?

Per oblidar esta relativa decepció, vos deixe l´impagable Burton del gran Joaquín Reyes:

divendres, 16 d’abril de 2010

ARRIBA L’ERA DEL CINEMA DIGITAL

Per Gabi Ochoa

Moltes són les veus que ja presagien la nova era del cinema digital. Per un costat el suport químic, el 35 míl·limetres, es troba a les acaballes. Ja no es roda en cel·luloide, cada vegada més i més cineastes s’apunten a les noves tecnologies. L’últim, és clar, Cameron amb la seua camera en 3D, que vol desbancar Lucas com a rei de la tecnologia.



Fa molt poc Paco Plaza en el seu bloc feia una lloança del nou model de càmera fotogràfica de Canon, que ja grava imatge. La 5D torna a ser una passa endavant per a gravar amb una qualitat immillorable.

I el pas endavant no és tan sols tècnicament en el rodatge o, fins i tot, en la postproducció. Les maneres de produïr i exhibir els materials de cinema són cada vegada més àmplies.

La setmana passada en Ficcionari ferem un xicotet reportatge de la pel·lícula El cosmonauta, produïda per internautes, un fenomen que s’estrenarà a la xarxa.

Estem davant del futur del cinema? En un futur continuarem anant a les sales o veurem cinema en l’ordinador de casa? Produir amb millores tecnològiques vol dir produir millors històries? I, sobretot, sabran els exhibidors incorporar-se al futur del cinema digital?

dimecres, 31 de març de 2010

EL DIRECTOR FANTASMA

per Pau Gómez

Quan molts pensaven que el septuagenari Roman Polanski ja havia exprimit al màxim la seua vàlua com a cineasta, el director de clàssics com La semilla del diablo, Chinatown o El pianista demostra que, tot i les circumstàncies per tots conegudes (detencions, arrestos domiciliaris...), encara és capaç de completar la seua filmografia amb títols tan interessants i plens de referències personals com The Ghost Writer, ací traduïda senzillament com El escritor. Sota una estructura de thriller de la vella escola, Polanski elabora un retrat sense contemplacions de la misèria humana, l'abús de poder i la prepotència d'alguns governants, centrat en la figura d'un antic primer ministre –un sorprenent i magnífic Pierce Brosnan– amb una vida política plena d´ombres i protegit per la mateixa nació que, fa ja algunes dècades, li va declarar la guerra al mateix realitzador.


Tot i els evidents paral•lelismes entre l'Adam Lang d'El escritor i el poc considerat Tony Blair, a Polanski li interessa molt més la implicació emocional de la història que les seues possibilitats per a fer crítica política. I és que, mentre que la majoria dels espectadors connecten de seguida amb el personatge d'Ewan McGregor (el típic protagonista superat per les circumstàncies i perdut en una espiral d'intrigues i falses aparences, com ja ocorria a Frenético o La novena puerta), Polanski es veu representat en la figura de l'home de passat obscur i problemes amb la justícia, mitjançant un magistral joc d'espills: acusat de crims contra la humanitat, Lang es veu obligat a romandre a territori nord-americà sota el risc de ser detingut si decideix abandonar el país; en el cas del cineasta, la situació és just la mateixa, però a la inversa, ja que va haver de fugir dels Estats Units al final dels setanta per evitar la presó.

Polanski i Lang són ànimes agermanades, dos individus torturats pels escàndols que se senten jutjats per una opinió pública que és incapaç de mostrar la més mínima compassió. D'esta manera, El escritor supera els límits del gènere al qual pertany per convertir-se en l'únic altaveu possible d'un home obligat a desaparéixer, a recollir premis sense estar present, com un fantasma de si mateix.

I vosaltres, què en penseu? Acompleix El escritor les expectatives generades, o tal vegada el premi al millor director a la Berlinale fou una mostra pública de suport de la indústria a Polanski, per damunt dels seus mèrits cinematogràfics?

dilluns, 29 de març de 2010

ELS TÍTOLS DE PEL•LÍCULA MÉS CURIOSOS

per Carlos Aparicio

En l’últim programa de Ficcionari, el nostre company Pablo Ferrol tractava de donar resposta a un dels enigmes més misteriosos de la història del cine: qui s’encarrega de traduir els títols de les pel·lícules??

Pot ser finalment no vam aconseguir resoldre el dubte... però el procés d’investigació ha resultat d’allò més divertit. I és que la quantitat d’exemples que vam trobar semblava inesgotable.


Tenim interpretacions de títols clàssics, com la de Butch Cassidy and the Sundance Kid, que es va convertir en el “poètic” Dos hombres y un destino.


De fet, va ser tal la influència d’esta traducció que, vint-i-cinc anys més tard, l’infame western Bad Girls arribaria a les nostres pantalles com Cuatro mujeres y un destino.













Altres voltes, el títol original és justament això, molt original: Eternal Sunshine of the Spotless Mind. Original i difícil de traduir... Solució? ¡Olvídate de mí! Encara que ací la qüestió era vendre la pel·li a l’ espectador que buscara una altra comèdia absurda de Jim Carrey...


La llista és llarga i extensa. Per això, hui vos preguntem:

Quins són els vostres títols favorits??
Quines penseu que són les traduccions més delirants??

dimarts, 23 de març de 2010

APOCALIPSI ETERN

Per Pau Gómez

Fa unes setmanes, parlàvem a este mateix bloc de la febre dels remakes com a clar exponent de la falta d´idees a Hollywood. Hui vull aportar altra prova irrefutable d´este autèntic forat creatiu: el cinema apocalíptic.

En els últims temps, els paratges desolats i la humanitat en vies d´extinció han sigut font recurrent d´històries amb un punt de partida poc esperançador i una progressió narrativa prou semblant, independentment que la catàstrofe estiguera produïda per un virus mortal (28 días después, Hijos de los hombres), una invasió alienígena (La guerra de los mundos) o la sublevació de les màquines contra els seus creadors (Terminator, Matrix). En totes estes produccions, el pessimisme inicial donava pas, a poc a poc, a una possibilitat de salvació global personificada en un protagonista escollit pel destí, un home amb trets messiànics capaç d´abastar el sacrifici per donar a este maleït planeta una última oportunitat. Este es el cas de Denzel Washington a la recent estrenada El libro de Eli, com abans ja ho foren Neo, John Connor o el Robert Neville interpretat per Will Smith a Soy leyenda.


Tanmateix, la pel•lícula dirigida pels germans Hughes no aporta res nou al subgènere. Com la major part de les cintes de temàtica semblant produïdes pel cinema nordamericà en l´època recent, El libro de Eli cau prompte en els convencionalismes de sempre, fins el punt de no ocultar les influències, properes al plagi, d´un títol de culte com Mad Max i un altre que no tardarà en ser-ho (The Road, potser l´única honrosa excepció dins d´esta successió de pel•lícules clòniques). En definitiva, una sensació constant de déjà vu que només abandona l´espectador quan Washington exerceix de samurai futurista i els Hughes demostren el seu domini de les escenes d´acció, tècnicament portentoses i visualment impecables.

Arribats a este punt, els nostàlgics hem de conformar-nos revisant la que, sens dubte, és la pel•li apocalíptica més impactant de tots els temps. Evidentment, m´estic referint a Matrix, obra mestra amb majúscules les seqüeles de la qual no són més que un parell del malsons que el meu subconscient a eliminat amb el pas del temps.

dilluns, 8 de març de 2010

ELS JEDI QUE MIRAVEN FIXAMENT LES CABRES

Per Pau Gómez

Trenta tres anys després de revolucionar el concepte de cinema espectacle, la saga Star Wars continua engrandint el seu legat. Més enllà de la febre de pel·lícules de l´espai que va generar i de les diferents imitacions de sèrie B, les referències cinèfiles a l´univers creat per George Lucas han sigut moltes i variades, començant per l´humor irreverent i afilat de les cintes de Kevin Smith i acabant per la recent i molt recomanable Los hombres que miraban fijamente a las cabras. Concebuda pels seus responsables (des del director Grant Heslov fins al pòquer de primeres figures que la protagonitzen) com un passatemps informal i una trobada al·lucinatòria entre amics, esta comèdia inspirada en esdeveniments autèntics constitueix un homenatge gens dissimulat al fonament místic de la franquícia galàctica.

Els personatges de Los hombres que miraban... són, en essència, uns individus convençuts de poder controlar les accions de l´enemic i, fins i tot, de fer que el seu cor deixe de bategar amb el poder de les seues ments. Ells mateixos s´autodenominen –i recordem que és una reconstrucció de fets reals- cavallers Jedi i, per això, no es tallen a l´hora de fer servir conceptes com el lado oscuro o d´equiparar els seus destins (és el cas del periodista interpretat per Ewan McGregor) al del mateix Luke Skywalker. Esta translació del llenguatge dels Vader, Leia i companyia al desert d´Irak té unes conseqüències hilarants: per exemple, quan George Clooney es dedica a instruir el padawan McGregor pels camins de la força, i l'anima a trobar el seu Jedi interior (recordem que l´actor escocés va ser l'Obi Wan Kenobi de la segon i per moments ridícula trilogia) en un moment de connexió mística que arriba a l´èxtasi més absolut amb els acords del More than a Feeling del grup Boston. Sona freak, veritat?



Tanmateix, no tot en este film recorda a aquella galàxia molt llunyana, evidentment. Hi ha molta incorrecció política, filosofia hippy i, fins i tot, alguna reminiscència a Kill Bill. I cabres, moltes cabres. Però a ningú se li escapa que, després d'haver vist la interpretació genial de Clooney en esta cinta, George Lucas s´haurà penedit de no haver-li donat un paper en qualsevol dels pseudo-episodis 1, 2 o 3. Perquè, i ací no faig cap broma, el seu és el mestre Jedi més pletòric que s´ha vist a una pantalla de cinema des del gran Alec Guinness.

Que la cabra t´acompanye...





dijous, 25 de febrer de 2010

TRAVESSA DELS OSCAR

Per Carlos Aparicio



Ha arribat el moment que l’equip de Ficcionari demostre si l’èxit aconseguit amb la travessa dels Goya -no és sobrer recordar que vam fer ple d’encerts- va ser el fruit d’un olfacte privilegiat o una qüestió de pura xamba...

Cal recordar que estos són els que pensem que guanyaran, no els que ens agradaria que guanyaren... (Tarantino estaria més present en este cas).

Pel·lícula: AVATAR

Director: JAMES CAMERON

Actor protagonista: JEFF BRIDGES

Actriu protagonista: GABOUREY SIDIBE

Actor de repartiment: CHRISTOPHER WALTZ

Actriu de repartiment: MO’NIQUE

Pel·lícula de parla no anglesa: LA CINTA BLANCA

Pel·lícula d’animació: UP


La cerimònia tindrà lloc el proper 7 de març i serà presentada per Steve Martin i Alec Baldwin.


Quins són els vostres favorits? Penseu que En tierra hostil serà finalment la triomfadora? Teniu cap esperança que triomfe Penélope Cruz?

És el moment de fer travesses

dimarts, 23 de febrer de 2010

SCORSESE I ELS MECANISMES DE LA BOGERIA

Per Pau Gómez

La bogeria ha sigut sempre una constant al cinema de Martin Scorsese. Al llarg de quatre dècades de carrera, el director italoamericà ha convertit diferents personatges amb trastorns mentals en una mena d´antiherois, homes desubicats al context que els tocat viure i que trauen a la llum els seus fantasmes dins un món que no els accepta ni comprén. Són violents, silenciosos, amb una tendència forta a l´aïllament i a perdre´s en el laberint dels seus propis pensaments. Estos personatges, cadascú amb el seu infern psicològic particular, aconseguien empatitzar amb uns espectadors que, de vegades, no podien evitar preguntar-se si realment estaven tan bojos com semblaven o si, per contra, raonaven amb més lucidesa de la que la societat els assignava. Hi ha exemples diversos, en part, gràcies a l´encert d´Scorsese a l´hora d´escollir actors capaços de portar les seues interpretacions fins a extrems insospitats i a entregar-se per complet a les peticions del gran mestre: Robert de Niro (per triplicat, a Taxi Driver, El rey de la comedia i El cabo del miedo), Joe Pesci (Uno de los nuestros i Casino), Nicolas Cage (Al límite), Leonardo DiCaprio (El aviador)... Tanmateix, el predomini d´altres temes capitals (l´estudi de la violència a partir del crim organitzat, sense anar més lluny) havia impedit que, fins ara, Scorsese dedicara tota una pel·lícula a la bogeria, amb una gran majoria de personatges trastornats o desdoblats en diferents personalitats.



Shutter Island és eixa pel.lícula, una translació extraordinària en imatges de la, d'altra banda, novel·la esplèndida i complexa de Dennis Lehane. La cinta planteja, des del primer minut, un descens progressiu als inferns de la ment humana i als mecanismes capaços d´originar un desequilibri psicològic irreversible. Scorsese sembla fer cinema negre i un thriller amb aroma clàssica, però ens enganya. Tot, cada moviment, cada gest i cada paraula formen part d´una estratègia calculada al mil·límetre amb l´únic propòsit de jugar amb el públic, de fer que dubte a l'hora de diferenciar qui és el trastornat i qui manté en ordre els seus pensaments. Les referències no tarden a arribar, amb El resplandor al capdavant. Tal com ocorre en el film de Kubrick, la línia que separa la raó de la bogeria és quasi imperceptible, amb la conclusió evident que tots estem exposats a fer eixe pas en qualsevol moment. Només cal que un trauma (la ferida de l´ànima a què es refereix el doctor interpretat per Max Von Sydow) es creue en el nostre camí per fer que el procés siga tan degeneratiu com imparable. Com li passa a Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio)... o tal vegada a tots, menys a ell.



Shutter Island és ambigua, atípica i no fa concessions a l´espectador. Envia els seus missatges directament a les nostres ments, i ens exigeix una reflexió que resulta fonamental perquè la pel·lícula tinga sentit; en altres paraules, som nosaltres els qui hem d´encaixar les peces del trencaclosques. Scorsese així ho ha volgut. I els amants del bon cinema sempre respondrem sense replicar ni preguntar-nos els motius. Per això, este home és un gran del present i una llegenda del futur i, per això, Shutter Island es presenta com una mostra més del cinema sublim que és capaç d´oferir-nos.

Per cert, ja que Marty no fa un dels seus habituals cameos a esta pel·lícula, deixem que almenys tinga una aparició especial al nostre blog. Ací ens parla del que és, o el que sembla ser, el seu últim llargmetratge:

dimarts, 16 de febrer de 2010

SEMBLANÇA RAONABLE

Per Raúl M. Riebenbauer

La passada cerimònia dels Goya va confirmar el que molts ja sabien: que Sean Penn té un doble ací, entre nosaltres. Fins i tot el comentarista de la gala ho va dir durant la retransmissió: es tracta de Raúl Arévalo, Goya al millor actor secundari. Mireu estes fotografies i compareu-les.



Esta primera, d’Arévalo, li la van fer l’any passat per a una entrevista en el blog de cinema Mira a cámara. L'actor, de 29 anys, hi va confessar que li va marcar El padrino: “Siempre me han gustado las pelis de gángsters y mafiosos.” Posa no li'n falta, no penseu?
 
 
 
Esta foto de Sean Penn, amb una actitud ben semblant, té uns quants anys més.
Quan li la van fer, este monstre de la pantalla només en tenia 23. Era l'any 1983 i la seua carrera cinematogràfica encara no s’havia llançat. De fet, esta imatge es va prendre al camerino del Playhouse Theatre a Broadway, a Nova York. Amb un poc d’imaginació endevinareu de seguida què feia allà. Així és, participava en una obra teatral anomenada The Slab Boys, escrita per John Byrne, que narrava la història d’un grup de joves de classe treballadora a Escòcia entre els anys 50 i 70.
Al doble de Raúl Arévalo l’acompanyaven en el repartiment unes quantes peces: Kevin Bacon, Val Kilmer i Jackie Earle Haley (ja sabeu, el Rorschach de Watchmen). Anys després (1997) es va fer una adaptació cinematogràfica amb el mateix títol, dirigida pel mateix autor de l’obra, però sense Penn, Bacon ni Kilmer.

Com podeu vore, es poden dir moltes coses d’una fotografia. Atenció al nostre programa, perquè d’ací a uns quants dies podreu saber-ne més: vos descobrirem qui estava darrere de la càmera en aquell camerino de Broadway.

dilluns, 15 de febrer de 2010

ELS GOYA: LA INTUÏCIÓ DE 'FICCIONARI'

Per Pau Gómez

De segur que us heu quedat bocabadats amb la capacitat endevinatòria dels membres d'este programa. Sí, hem de dir-ho inflant el pit i amb la veu alta: Ficcionari ha aconseguit un ple absolut en la seua travessa particular dels Goya. Cap de les categories principals va escapar de la nostra percepció infal·lible, tot i que més d'un (servidor, sense anar més lluny) hauria pogut canviar el resultat global de la votació apostant a cavalls perdedors com Carlos Bardem o Verónica Sánchez. Sort que, en el resultat final, s'imposà el sentit comú i el bon criteri cinematogràfic de la resta de companys.

Més enllà del nostre talent premonitori (de segur que algú ja pensa a portar esta qualitat cap a quotes més altes, és a dir, loteries vàries), la gala dels Goya ens deixà, per damunt de tot, una successió de guardonats i agraïments sense treva per culpa de la nova política que exclou la publicitat de Televisió Espanyola. S'agraeix que tot quede resolt en poc més de dos hores, però tal vegada no haurien estat malament algunes pauses que no quedaren reduïdes a un recompte de premiats i frases cinèfiles (per cert, impagable la de Borau i “Rin Tin Tin”). Almenys, la inspiració d'Andreu Buenafuente com a mestre de cerimònies compensava els punts morts i tediosos, com ara els discursos interminables, el número musical inicial o el moment “Pocoyó” (sense comentaris... ni sobre este, ni sobre la seua rèplica en carn i ossos, Manuela Velasco). Això sí: la influència del genial Billy Crystal i altres presentadors dels Oscar era tan evident que fins i tot alguns moments ratllaven el plagi, com quan el presentador jugava a ser director de cinema amb els famosos de les primeres fileres, un gag que fa poc anys ja va utilitzar Ellen DeGeneres amb la complicitat de Steven Spielberg (que, per sort, no és Santiago Segura).

Malgrat açò, he de reconèixer que el muntatge que obria la gala, amb Buenafuente tractant d'arribar a temps mentre es trobava amb un fum de celebritats, i les salutacions posteriors vis a vis amb les estrelles de la nit foren alguns dels punts més inspirats de la retransmissió. Ací teniu el divertit curt del principi:


Més coses: el discurs d'Álex de la Iglesia, directe i sincer, tot i eixe acomiadament al crit de “fuerza y honor” més propi d'un hobbit de la Terra Mitjana; el moment retro en forma de xicotet homenatge a Rosa Maria Sardà, amb una expressió facial pròpia de The Ring; l'abús de protagonisme d'Almodóvar en ple moment de glòria del gran Daniel Monzón... En fi, podria estendre'm molt més, però crec que em toca callar i convidar-vos a dir el que considereu oportú al voltant dels Goya 2010.

PS: Amb el palmarès, hi estic bastant d'acord... Però que, a estes altures, li donen un premi a Mateo Gil per un curt és una cosa que no acabe d'entendre...

dimecres, 10 de febrer de 2010

TRAVESSA DELS GOYA


Este diumenge tenim cita amb els Goya i l’equip de Ficcionari ha preparat, com toca en estos casos, la tradicional travessa de guanyadors. Cal afegir que enguany la cosa sembla prou clara i hi ha un títol que es repeteix en tots els llocs...

Ací va la nostra aposta!


Millor pel·lícula: Celda 211

Millor direcció: Daniel Monzón

Millor actor protagonista: Luis Tosar

Millor actriu protagonista: Lola Dueñas

Millor actor de repartiment: Raúl Arévalo

Millor actriu de repartiment: Marta Etura

Millor pel·lícula documental: Garbo, el hombre que salvó el mundo


I vosaltres? Quins són els vostres favorits? I, sobretot, qui ofereix la seua casa per a vore la cerimònia??

dimarts, 9 de febrer de 2010

PRESENTACIÓ DE LA WEB I EL BLOC

SOBRE LES NOMINACIONS

Per Pau Gómez

Com el naixement d´este bloc ha coincidit amb l´anunci de les nominacions als Oscar, no puc reprimir els comentaris a favor i en contra sobre els aspirants a guanyadors... Com cada any, estic completament d´acord amb algunes candidatures i absolutament espantat amb altres, per no parlar dels oblits amb els que cada any ens sorprèn l´Acadèmia.
En resum, des del meu punt de vista:

L´Acadèmia encerta:

- Nominant una pel.lícula com District 9 a la categoria principal.

- Fent el mateix amb Up, primer títol animat que opta a millor pel.lícula des de La bella y la bestia, l´any 1991.

- Reivindicant la valentia de Tarantino a la genial Malditos bastardos (8 nominacions).

- Reconeixent el magnífic treball (potser el millor de la seua carrera) de George Clooney a Up in the air.

- Seleccionant la magistral El secreto de sus ojos per competir com a millor pel.lícula de parla no anglesa.


L´Acadèmia s´enganya:

- Oblidant la sobrecollidora interpretació de Viggo Mortensen a The Road (completament d´acord amb el company Raúl M. Riebenbauer).

- Relegant Invictus de la lluita per la millor pel.lícula en detriment de títols com Un tipo serio, uns Coen prou normalets.

- Deixant sense opcions de premi una de les millors produccions independents de l´any, 500 días juntos (dos apunts al respecte: lamentable i enganyosa adaptació al castellà del títol original, (500) Days of Summer, i portentosa i molt recomanable banda sonora amb clàssics de The Smiths o The Clash, temes integrats perfectament a la narració).


- Nominant Meryl Streep per una xorrada com Julie y Julia quan està molt més divertida a No es lo mismo (no deixa de ser curiós que en les dos done vida una cuinera).

- Ho sent molt: Penélope Cruz no mereix optar al premi per un ball sensual i dos seqüències al llit.


Què penseu? Què falta, i què sobra, als Oscar 2010?

dilluns, 8 de febrer de 2010

Tres raons per a no perdre’s ‘The road’

per Raúl M. Riebenbauer

1.-L’estremidora mirada de desesperança de Viggo Mortensen.

Com ja deveu saber a hores d'ara, el polifacètic actor no està nominat a l’Oscar per la seua interpretació excepcional d’un home que recorre amb el seu fill una Amèrica del Nord postapocalíptica. Des d’este blog volem dir-ho ben alt i ben clar: els de l’Acadèmia l’han feta i ben grossa! No és que meresquera la nominació, sinó que li haurien de donar el guardó directament! No hi esteu d’acord?

2.-El de Mortensen no és l’únic Oscar que hauria de rebre esta gran adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy. La fotografia és excepcional. Tan sols un geni de la llum, com l’espanyol Javier Aguirresarobe, pot signar un treball d’una maduresa tan indiscutible.

3.-En el mecanisme de rellotgeria d’este llarg dirigit amb precisió per John Hillcoat hi ha un element no menys atractiu. Es tracta de la banda sonora composta per Nick Cave i Warren Ellis, el seu col·lega de The Bad Seeds. Entre els 17 temes (podeu sentir-ne uns quants en la web promocional), pareu atenció a la bellesa del tema The road i a l’angoixa de The cannibals o The cellar.



Per si no ho sabeu, la relació de Hillcoat amb Cave, líder de The Bad Seeds, ve de lluny. D’entrada, tots dos són australians. El músic ja havia participat en el guió d’una altra pel·li de Hillcoat: Ghosts of the Civil dead (1988). Ací, a propòsit, el músic també tenia un paper.

Uns anys després, John Hillcoat va dirigir el migmetratge Babe, I’m on fire (2003), d’esta banda de culte. 


Nick Cave també va ser el guionista del seu llarg anterior, La proposición (2005). Es diu que va escriure el text en només tres setmanes. La banda sonora d’aquell llarg tenia alguns temes seus i d'altres fets amb Warren Ellis.

Una relació d’amor creativa, la del director i el músic, que continuarà en el pròxim llarg: Death of a ladies man (previst per a l'any 2011).

dijous, 4 de febrer de 2010

L’ERA DELS ‘REMAKES’

per Pablo Ferrol

Des de fa anys es viu a Hollywood una autèntica febre per les noves versions, els remakes. Falta d’imaginació o obsessió per esprémer la gallina dels ous d’or?

Durant anys hem suportat noves versions que o bé es limitaven a copiar les originals o simplement destrossaven el material de què partien. I és que fins a la data podria comptar amb els dits de la mà els remakes que m’han paregut que feien justícia o que superaven les seues antecessores, com és el cas d’Amanecer de los muertos, La cosa o Infiltrados.

Este cap de setmana arriba a la gran pantalla El hombre lobo, una pel·lícula que tenia molt bona pinta quan va nàixer com a projecte, però que després de tots els problemes que ha tingut ja no em dóna gens de confiança.

Però és que en els propers mesos ens arribaran més remakes que em fan témer el pitjor. I com que una imatge val més que mil paraules, ací vos deixe un exemple del qual solament puc dir una cosa: quan el vaig veure vaig sentir que havien assassinat una part de la meua infància.




Més por em fa encara la versió de Predators que es roda ara i que produeix el mediocre Robert Rodríguez o el remake d’una de les tres millors cintes que es van estrenar el 2009, Déjame entrar.



El temps dirà si m’enganye o no, però després de tot el que he vist fins ara, continue pensant que, quan una cosa ja està bé, el millor és no tocar-la.

I vosaltres, què penseu? Quin és el vostre 'remake' favorit?

divendres, 29 de gener de 2010

Quan fem Ficcionari, de vegades tenim la sensació que se’ns queda alguna cosa pendent. Tenim les veus de tots els protagonistes de la cartellera, dels actors, directors i tècnics que fan possible les pel·lícules, però ens falta una, la vostra, tan important com les altres.
Per això, l’objectiu d’esta nova etapa del programa és aconseguir la participació dels espectadors, la peça que completa la nostra proposta cinèfila setmanal. Amb eixe propòsit naix este bloc.

Perquè volem saber si tot allò que vos oferim cada setmana vos agrada o vos horroritza.
Perquè volem conèixer les vostres opinions sobre el Sèptim Art.
Perquè volem que sigueu un membre més del nostre equip amb la vostra participació.

Es tracta d’un espai obert, plural, on hi ha lloc per a totes les impressions i es parla de cinema amb llibertat.

Des d’ara, Ficcionari no s’acomiada els dijous a la nit, sinó que es manté en sessió contínua a la xarxa, amb cadascun de vosaltres.

Ara toca parlar de cinema.

Benvinguts al blog.