‘KICK-ASS’, DOS CRÍTIQUES BEN DIFERENTS

És una pel·lícula que ha alçat polèmica en l’equip de Ficcionari. Vos oferim dos crítiques encreuades sobre el fenomen Kick-Ass.

UNA PUNTADA AL CUL POC DOLOROSA

Per Pablo Ferrol

Abans de començar esta crítica, haig de dir que els únics còmics que he llegit a la meua vida han sigut els de Mortadelo y Filemón. Com que desconec per complet l’univers dels superherois, el meu coneixement es limita a les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara.

Pot ser esta siga la principal raó per la qual no vaig acabar de connectar completament amb Kick Ass o, el que és el mateix, les aventures d’un jove inadaptat que decideix convertir-se en el justicier més patètic de la història.

Amb un començament interessant que recorda una versió bandarra de l’Spiderman de Sam Raimi, la pel·lícula perd gran part del seu encant quan mitjan metratge abandona el seu vessant irònic i transgressor per caure en els tòpics més comuns del gènere. Això sí, amb una encomiable i atrevida càrrega de violència que ens regala un dels millors personatges que hem vist en molt de temps a la pantalla: una xiqueta d’onze anys amb passió per les armes i les paraules malsonants.

Dirigida amb encert per Matthew Vaughn i amb unes interpretacions per damunt del que és estrictament correcte, Kick Ass resulta un producte més que digne, de fet, té moments realment brillants. Però la realitat és que després de veure-la, un no pot evitar preguntar-se si una cinta d’estes característiques no hauria adquirit la condició de clàssic contemporani si els seus creadors s’hagueren atrevit a anar més enllà d’on les urpes de la indústria els permeten.

UNA PUNTADA AL CUL MOLT PRECISA

Per Pau Gómez

Com diria Hitchcock, Kick-Ass és un macguffin. Atenent a la definició d’este terme creat pel mestre del suspens, l’aprenent de superheroi que dóna nom a esta pel·lícula només és un element de distracció, una excusa argumental per a captar l’atenció de l’espectador mentre l’autèntica motivació de la història ix a la superfície. En altres paraules, estem davant una falsa cinta de superherois: la primera mitja hora, plena de tòpics i convencionalismes del cinema adolescent, no és sinó el preàmbul del que vindrà a continuació. Perquè quan es converteix en un fenomen de youtube, Kick-Ass desapareix del mapa i el seu protagonisme s’evapora. I és ací on comença la pel·lícula de veritat; el joc de venjança que converteix la suposada comèdia en un thriller d’acció en què els justiciers urbans emergeixen per passar comptes amb eixe mafiós a qui dóna vida el millor dolent del Hollywood actual, Mark Strong.

Esta sobtada transformació no deixa indiferent. És impossible. Des del moment en què Kick-Ass passa a ser una comparsa, pots odiar la pel·lícula o admirar-la sense remei. El meu cas fou el segon. Em va atrapar eixa violència extrema, quasi poètica (la referència a John Woo no és casual), i eixos diàlegs esmolats i negríssims, en perfecta sintonia amb la portentosa posada en escena. Em va meravellar l’interludi que conta la història d’un dels personatges al mateix temps que la càmera es clava, literalment, dins les vinyetes d’un còmic. I, sobretot, em va impressionar l’atreviment d’un director capaç d’aconseguir que una història que comença amb un inadaptat que exhaureix les reserves de kleenex sense estar refredat (tireu d’imaginació) acabe amb una orgia de sang i bales tan políticament incorrecta que no és d’estranyar que fins set productors rebutjaren el projecte abans que es fera realitat. De segur que ara el seu èxit (ja n’hi ha seqüela en marxa) ha sigut per a ells com una puntada al lloc més dolorós. Bona punteria, Matthew Vaughn.