dijous, 25 de febrer de 2010

TRAVESSA DELS OSCAR

Per Carlos Aparicio



Ha arribat el moment que l’equip de Ficcionari demostre si l’èxit aconseguit amb la travessa dels Goya -no és sobrer recordar que vam fer ple d’encerts- va ser el fruit d’un olfacte privilegiat o una qüestió de pura xamba...

Cal recordar que estos són els que pensem que guanyaran, no els que ens agradaria que guanyaren... (Tarantino estaria més present en este cas).

Pel·lícula: AVATAR

Director: JAMES CAMERON

Actor protagonista: JEFF BRIDGES

Actriu protagonista: GABOUREY SIDIBE

Actor de repartiment: CHRISTOPHER WALTZ

Actriu de repartiment: MO’NIQUE

Pel·lícula de parla no anglesa: LA CINTA BLANCA

Pel·lícula d’animació: UP


La cerimònia tindrà lloc el proper 7 de març i serà presentada per Steve Martin i Alec Baldwin.


Quins són els vostres favorits? Penseu que En tierra hostil serà finalment la triomfadora? Teniu cap esperança que triomfe Penélope Cruz?

És el moment de fer travesses

dimarts, 23 de febrer de 2010

SCORSESE I ELS MECANISMES DE LA BOGERIA

Per Pau Gómez

La bogeria ha sigut sempre una constant al cinema de Martin Scorsese. Al llarg de quatre dècades de carrera, el director italoamericà ha convertit diferents personatges amb trastorns mentals en una mena d´antiherois, homes desubicats al context que els tocat viure i que trauen a la llum els seus fantasmes dins un món que no els accepta ni comprén. Són violents, silenciosos, amb una tendència forta a l´aïllament i a perdre´s en el laberint dels seus propis pensaments. Estos personatges, cadascú amb el seu infern psicològic particular, aconseguien empatitzar amb uns espectadors que, de vegades, no podien evitar preguntar-se si realment estaven tan bojos com semblaven o si, per contra, raonaven amb més lucidesa de la que la societat els assignava. Hi ha exemples diversos, en part, gràcies a l´encert d´Scorsese a l´hora d´escollir actors capaços de portar les seues interpretacions fins a extrems insospitats i a entregar-se per complet a les peticions del gran mestre: Robert de Niro (per triplicat, a Taxi Driver, El rey de la comedia i El cabo del miedo), Joe Pesci (Uno de los nuestros i Casino), Nicolas Cage (Al límite), Leonardo DiCaprio (El aviador)... Tanmateix, el predomini d´altres temes capitals (l´estudi de la violència a partir del crim organitzat, sense anar més lluny) havia impedit que, fins ara, Scorsese dedicara tota una pel·lícula a la bogeria, amb una gran majoria de personatges trastornats o desdoblats en diferents personalitats.



Shutter Island és eixa pel.lícula, una translació extraordinària en imatges de la, d'altra banda, novel·la esplèndida i complexa de Dennis Lehane. La cinta planteja, des del primer minut, un descens progressiu als inferns de la ment humana i als mecanismes capaços d´originar un desequilibri psicològic irreversible. Scorsese sembla fer cinema negre i un thriller amb aroma clàssica, però ens enganya. Tot, cada moviment, cada gest i cada paraula formen part d´una estratègia calculada al mil·límetre amb l´únic propòsit de jugar amb el públic, de fer que dubte a l'hora de diferenciar qui és el trastornat i qui manté en ordre els seus pensaments. Les referències no tarden a arribar, amb El resplandor al capdavant. Tal com ocorre en el film de Kubrick, la línia que separa la raó de la bogeria és quasi imperceptible, amb la conclusió evident que tots estem exposats a fer eixe pas en qualsevol moment. Només cal que un trauma (la ferida de l´ànima a què es refereix el doctor interpretat per Max Von Sydow) es creue en el nostre camí per fer que el procés siga tan degeneratiu com imparable. Com li passa a Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio)... o tal vegada a tots, menys a ell.



Shutter Island és ambigua, atípica i no fa concessions a l´espectador. Envia els seus missatges directament a les nostres ments, i ens exigeix una reflexió que resulta fonamental perquè la pel·lícula tinga sentit; en altres paraules, som nosaltres els qui hem d´encaixar les peces del trencaclosques. Scorsese així ho ha volgut. I els amants del bon cinema sempre respondrem sense replicar ni preguntar-nos els motius. Per això, este home és un gran del present i una llegenda del futur i, per això, Shutter Island es presenta com una mostra més del cinema sublim que és capaç d´oferir-nos.

Per cert, ja que Marty no fa un dels seus habituals cameos a esta pel·lícula, deixem que almenys tinga una aparició especial al nostre blog. Ací ens parla del que és, o el que sembla ser, el seu últim llargmetratge:

dimarts, 16 de febrer de 2010

SEMBLANÇA RAONABLE

Per Raúl M. Riebenbauer

La passada cerimònia dels Goya va confirmar el que molts ja sabien: que Sean Penn té un doble ací, entre nosaltres. Fins i tot el comentarista de la gala ho va dir durant la retransmissió: es tracta de Raúl Arévalo, Goya al millor actor secundari. Mireu estes fotografies i compareu-les.



Esta primera, d’Arévalo, li la van fer l’any passat per a una entrevista en el blog de cinema Mira a cámara. L'actor, de 29 anys, hi va confessar que li va marcar El padrino: “Siempre me han gustado las pelis de gángsters y mafiosos.” Posa no li'n falta, no penseu?
 
 
 
Esta foto de Sean Penn, amb una actitud ben semblant, té uns quants anys més.
Quan li la van fer, este monstre de la pantalla només en tenia 23. Era l'any 1983 i la seua carrera cinematogràfica encara no s’havia llançat. De fet, esta imatge es va prendre al camerino del Playhouse Theatre a Broadway, a Nova York. Amb un poc d’imaginació endevinareu de seguida què feia allà. Així és, participava en una obra teatral anomenada The Slab Boys, escrita per John Byrne, que narrava la història d’un grup de joves de classe treballadora a Escòcia entre els anys 50 i 70.
Al doble de Raúl Arévalo l’acompanyaven en el repartiment unes quantes peces: Kevin Bacon, Val Kilmer i Jackie Earle Haley (ja sabeu, el Rorschach de Watchmen). Anys després (1997) es va fer una adaptació cinematogràfica amb el mateix títol, dirigida pel mateix autor de l’obra, però sense Penn, Bacon ni Kilmer.

Com podeu vore, es poden dir moltes coses d’una fotografia. Atenció al nostre programa, perquè d’ací a uns quants dies podreu saber-ne més: vos descobrirem qui estava darrere de la càmera en aquell camerino de Broadway.

dilluns, 15 de febrer de 2010

ELS GOYA: LA INTUÏCIÓ DE 'FICCIONARI'

Per Pau Gómez

De segur que us heu quedat bocabadats amb la capacitat endevinatòria dels membres d'este programa. Sí, hem de dir-ho inflant el pit i amb la veu alta: Ficcionari ha aconseguit un ple absolut en la seua travessa particular dels Goya. Cap de les categories principals va escapar de la nostra percepció infal·lible, tot i que més d'un (servidor, sense anar més lluny) hauria pogut canviar el resultat global de la votació apostant a cavalls perdedors com Carlos Bardem o Verónica Sánchez. Sort que, en el resultat final, s'imposà el sentit comú i el bon criteri cinematogràfic de la resta de companys.

Més enllà del nostre talent premonitori (de segur que algú ja pensa a portar esta qualitat cap a quotes més altes, és a dir, loteries vàries), la gala dels Goya ens deixà, per damunt de tot, una successió de guardonats i agraïments sense treva per culpa de la nova política que exclou la publicitat de Televisió Espanyola. S'agraeix que tot quede resolt en poc més de dos hores, però tal vegada no haurien estat malament algunes pauses que no quedaren reduïdes a un recompte de premiats i frases cinèfiles (per cert, impagable la de Borau i “Rin Tin Tin”). Almenys, la inspiració d'Andreu Buenafuente com a mestre de cerimònies compensava els punts morts i tediosos, com ara els discursos interminables, el número musical inicial o el moment “Pocoyó” (sense comentaris... ni sobre este, ni sobre la seua rèplica en carn i ossos, Manuela Velasco). Això sí: la influència del genial Billy Crystal i altres presentadors dels Oscar era tan evident que fins i tot alguns moments ratllaven el plagi, com quan el presentador jugava a ser director de cinema amb els famosos de les primeres fileres, un gag que fa poc anys ja va utilitzar Ellen DeGeneres amb la complicitat de Steven Spielberg (que, per sort, no és Santiago Segura).

Malgrat açò, he de reconèixer que el muntatge que obria la gala, amb Buenafuente tractant d'arribar a temps mentre es trobava amb un fum de celebritats, i les salutacions posteriors vis a vis amb les estrelles de la nit foren alguns dels punts més inspirats de la retransmissió. Ací teniu el divertit curt del principi:


Més coses: el discurs d'Álex de la Iglesia, directe i sincer, tot i eixe acomiadament al crit de “fuerza y honor” més propi d'un hobbit de la Terra Mitjana; el moment retro en forma de xicotet homenatge a Rosa Maria Sardà, amb una expressió facial pròpia de The Ring; l'abús de protagonisme d'Almodóvar en ple moment de glòria del gran Daniel Monzón... En fi, podria estendre'm molt més, però crec que em toca callar i convidar-vos a dir el que considereu oportú al voltant dels Goya 2010.

PS: Amb el palmarès, hi estic bastant d'acord... Però que, a estes altures, li donen un premi a Mateo Gil per un curt és una cosa que no acabe d'entendre...

dimecres, 10 de febrer de 2010

TRAVESSA DELS GOYA


Este diumenge tenim cita amb els Goya i l’equip de Ficcionari ha preparat, com toca en estos casos, la tradicional travessa de guanyadors. Cal afegir que enguany la cosa sembla prou clara i hi ha un títol que es repeteix en tots els llocs...

Ací va la nostra aposta!


Millor pel·lícula: Celda 211

Millor direcció: Daniel Monzón

Millor actor protagonista: Luis Tosar

Millor actriu protagonista: Lola Dueñas

Millor actor de repartiment: Raúl Arévalo

Millor actriu de repartiment: Marta Etura

Millor pel·lícula documental: Garbo, el hombre que salvó el mundo


I vosaltres? Quins són els vostres favorits? I, sobretot, qui ofereix la seua casa per a vore la cerimònia??

dimarts, 9 de febrer de 2010

PRESENTACIÓ DE LA WEB I EL BLOC

SOBRE LES NOMINACIONS

Per Pau Gómez

Com el naixement d´este bloc ha coincidit amb l´anunci de les nominacions als Oscar, no puc reprimir els comentaris a favor i en contra sobre els aspirants a guanyadors... Com cada any, estic completament d´acord amb algunes candidatures i absolutament espantat amb altres, per no parlar dels oblits amb els que cada any ens sorprèn l´Acadèmia.
En resum, des del meu punt de vista:

L´Acadèmia encerta:

- Nominant una pel.lícula com District 9 a la categoria principal.

- Fent el mateix amb Up, primer títol animat que opta a millor pel.lícula des de La bella y la bestia, l´any 1991.

- Reivindicant la valentia de Tarantino a la genial Malditos bastardos (8 nominacions).

- Reconeixent el magnífic treball (potser el millor de la seua carrera) de George Clooney a Up in the air.

- Seleccionant la magistral El secreto de sus ojos per competir com a millor pel.lícula de parla no anglesa.


L´Acadèmia s´enganya:

- Oblidant la sobrecollidora interpretació de Viggo Mortensen a The Road (completament d´acord amb el company Raúl M. Riebenbauer).

- Relegant Invictus de la lluita per la millor pel.lícula en detriment de títols com Un tipo serio, uns Coen prou normalets.

- Deixant sense opcions de premi una de les millors produccions independents de l´any, 500 días juntos (dos apunts al respecte: lamentable i enganyosa adaptació al castellà del títol original, (500) Days of Summer, i portentosa i molt recomanable banda sonora amb clàssics de The Smiths o The Clash, temes integrats perfectament a la narració).


- Nominant Meryl Streep per una xorrada com Julie y Julia quan està molt més divertida a No es lo mismo (no deixa de ser curiós que en les dos done vida una cuinera).

- Ho sent molt: Penélope Cruz no mereix optar al premi per un ball sensual i dos seqüències al llit.


Què penseu? Què falta, i què sobra, als Oscar 2010?

dilluns, 8 de febrer de 2010

Tres raons per a no perdre’s ‘The road’

per Raúl M. Riebenbauer

1.-L’estremidora mirada de desesperança de Viggo Mortensen.

Com ja deveu saber a hores d'ara, el polifacètic actor no està nominat a l’Oscar per la seua interpretació excepcional d’un home que recorre amb el seu fill una Amèrica del Nord postapocalíptica. Des d’este blog volem dir-ho ben alt i ben clar: els de l’Acadèmia l’han feta i ben grossa! No és que meresquera la nominació, sinó que li haurien de donar el guardó directament! No hi esteu d’acord?

2.-El de Mortensen no és l’únic Oscar que hauria de rebre esta gran adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy. La fotografia és excepcional. Tan sols un geni de la llum, com l’espanyol Javier Aguirresarobe, pot signar un treball d’una maduresa tan indiscutible.

3.-En el mecanisme de rellotgeria d’este llarg dirigit amb precisió per John Hillcoat hi ha un element no menys atractiu. Es tracta de la banda sonora composta per Nick Cave i Warren Ellis, el seu col·lega de The Bad Seeds. Entre els 17 temes (podeu sentir-ne uns quants en la web promocional), pareu atenció a la bellesa del tema The road i a l’angoixa de The cannibals o The cellar.



Per si no ho sabeu, la relació de Hillcoat amb Cave, líder de The Bad Seeds, ve de lluny. D’entrada, tots dos són australians. El músic ja havia participat en el guió d’una altra pel·li de Hillcoat: Ghosts of the Civil dead (1988). Ací, a propòsit, el músic també tenia un paper.

Uns anys després, John Hillcoat va dirigir el migmetratge Babe, I’m on fire (2003), d’esta banda de culte. 


Nick Cave també va ser el guionista del seu llarg anterior, La proposición (2005). Es diu que va escriure el text en només tres setmanes. La banda sonora d’aquell llarg tenia alguns temes seus i d'altres fets amb Warren Ellis.

Una relació d’amor creativa, la del director i el músic, que continuarà en el pròxim llarg: Death of a ladies man (previst per a l'any 2011).

dijous, 4 de febrer de 2010

L’ERA DELS ‘REMAKES’

per Pablo Ferrol

Des de fa anys es viu a Hollywood una autèntica febre per les noves versions, els remakes. Falta d’imaginació o obsessió per esprémer la gallina dels ous d’or?

Durant anys hem suportat noves versions que o bé es limitaven a copiar les originals o simplement destrossaven el material de què partien. I és que fins a la data podria comptar amb els dits de la mà els remakes que m’han paregut que feien justícia o que superaven les seues antecessores, com és el cas d’Amanecer de los muertos, La cosa o Infiltrados.

Este cap de setmana arriba a la gran pantalla El hombre lobo, una pel·lícula que tenia molt bona pinta quan va nàixer com a projecte, però que després de tots els problemes que ha tingut ja no em dóna gens de confiança.

Però és que en els propers mesos ens arribaran més remakes que em fan témer el pitjor. I com que una imatge val més que mil paraules, ací vos deixe un exemple del qual solament puc dir una cosa: quan el vaig veure vaig sentir que havien assassinat una part de la meua infància.




Més por em fa encara la versió de Predators que es roda ara i que produeix el mediocre Robert Rodríguez o el remake d’una de les tres millors cintes que es van estrenar el 2009, Déjame entrar.



El temps dirà si m’enganye o no, però després de tot el que he vist fins ara, continue pensant que, quan una cosa ja està bé, el millor és no tocar-la.

I vosaltres, què penseu? Quin és el vostre 'remake' favorit?