LA MAJÒRIA D’EDAT DE CINEMA JOVE

Per Gabi Ochoa

Ningú no ho pensa però ja fa 26 anys des que Mario Viché i el seu equip va alçar un festival de cine jove a la Comunitat Valenciana. Més de 25 anys en què hem vist passar grans (i joves) cineastes que han deixat una estela en el record de moltes generacions (De Kevin Smith a Stephen Frears, de Thomas Vinterberg a Matteo Garrone). Una història que no hauríem d’oblidar.

Ara, en el 26 aniversari, torna a la ciutat l’esperit inconformista de Cinema Jove, en esta ocasió amb 8 llargmetratges, en Secció Oficial, de cinematografies tan llunyanes com la iraniana o la russa.

Però el plat fort d’esta edició el tindrem amb la presència de Jan Harlan, productor de títols emblemàtics de la filmografia de Stanley Kubrick (“Barry Lyndon”, “El resplandor” o “La chaqueta metálica” entre altres) i del qual podrem vore al festival el documental que va dirigir sobre la vida i obra del geni anglés: “Stanley Kubrick: una vida en imágenes”.

A més de Harlan, Cinema Jove premia amb la clàssica Luna de Valencia la cineasta d’animació Michaela Pavlátová i la directora espanyola Chus Gutiérrez que va concursar a Cinema Jove ja fa temps amb el seu debut en el cinema, “Sublet”.

Al llarg de 7 dies València pot ser un nou aparador de bon cinema inquiet, transgressor, lúdic i reflexiu. Amb el bon temps que fa és un bon moment per a omplir les sales de Cinema Jove que tindrà les portes obertes del 17 al 24 de juny.

Allí estarem. Nosaltres fem una paradeta d’estiu i ens refugiem en el cinema.

Bon estiu cinèfil.



LLEGENDES URBANES AL CINEMA

Per Raúl Gálvez

Les llegendes urbanes són històries sense un origen molt clar, que són acceptades per un gran nombre de persones. El cinema no ha escapat d’elles i són molts els rumors que s’han generat al voltant del sèptim art. Algunes d’estes llegendes són pura fantasia productes de la ment calenta d’algun mitòman, però d’altres, per mentida que semblen, són pura realitat.

Vos proposem un joc. Anem a contar-vos quatre rumors que circulen per Internet, relacionats amb actors de Hollywood. Això sí, si voleu saber si són pura farsa o informació fidedigna haureu de vore Ficcionari este divendres.

Bela Lugosi

 

La rumorologia va dir d’ell que li agradava dormir en un taüt. Segons sembla, allí dins aconseguia conciliar millor la son. Les excentricitats de Bela Lugosi no acaben ací. L’actor, que es va fer famós per interpretar a Dràcula, va demanar que en el seu funeral el soterraren disfressat del vampir més famós de Transsilvània.

Max Schreck

 

Hi ha qui afirma que Max Schreck, el protagonista de Nosferatu, és un vampir de veritat. L’aparença física de Max Schreck, (estava en els ossos), la falta d’informació sobre la seua vida, i el fet que el mos del final de Nosferatu fóra real van alimentar el rumor. En el seu sepeli, fins i tot, hi hagué alguns que eren partidaris de clavar-li una estaca al cor, per si de cas. No ho van fer. Estarà Max Schreck encara entre nosaltres?

Marilyn Monroe

 

Al voltant d’un mite com Marilyn Monroe també s’ha escrit molt. Algunes llegendes urbanes parlen sobre les veritables causes de la seua mort, d’altres apunten a la possibilitat que fóra amant de Kennedy. Nosaltres ens fem ressò d’una llegenda més prosaica que diu que Marilyn tenia sis dits. Este rumor es va estendre el 1986, arran d’una biografia que es va publicar eixe any. En el llibre apareixia una foto de quan Marilyn era model de biquinis. Fixeu-vos bé i conteu el número de dits que té Marilyn Monroe en el peu esquerre. Tenia o no tenia sis dits?

Brandon Lee

 

Sens dubte, el clàssic dels expedients X del cinema és la mort de Brandon Lee durant el rodatge de El cuervo. La llegenda diu que Brandon va morir mentre rodava una seqüència en què era tirotejat, amb la mala sort que les bales no eren de fogueig sinó reals.

Què vos diu la vostra intuïció? Quina d’estes llegendes urbanes és veritat i quina és mentida? Ja sabeu que haureu de vore el programa per a eixir de dubtes.

Per a no deixar-vos amb la mel als llavis vos conten un rumor que sí podem afirmar que és totalment cert: Humphrey Bogart era calb i portava perruquí.

CINC RAONS PER A VORE ‘MEDIANOCHE EN PARÍS’

Per Gabi Ochoa

A molts els ha estranyat que l’última pel•lícula de Woody Allen s’haja alçat, en la seua primera setmana en cartell, amb el número u. És clar que esta setmana estarà fora d’eixa posició perquè arriba el pirata Sparrow, però ens interessava saber per què Woody ens ha fascinat. Creiem que cinc són les raons fonamentals d’este èxit:

1) Perquè Medianoche en París és una cinta que estima París, i vore com s’aprecia tant una ciutat provoca proximitat, tendresa, entusiasme, i fa que t’entren moltes ganes d’anar a vore-la. Hauria sigut preferible que això ho haguera fet a Barcelona i no amb la cinta fallida que li va dedicar. Mentre que en esta homenatja París i la seua cultura, Vicky, Cristina, Barcelona és una postal massa perfecta i poc interessant sobre la Ciutat Comtal.

2) Perquè la cinta es converteix en una declaració d’amor a la cultura, a l’art del segle XX. Davant la gran banalitat de l’últim cinema crispeter, Woody fa un cant d’amor i amistat de les avantguardes europees i mostra personatges tan carismàtics com Hemingway, Man Ray, Buñuel, Dalí, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. I el millor és que tots estos referents no sonen pedants, tot el contrari, resulten pròxims i reals, de manera que podem entendre perfectament els seus conflictes i la seua manera de ser. Qui no desitjaria parlar de literatura amb Scott Fitzgerald o d’art amb Dalí?

3) Perquè Woody continua sent el mestre de la comèdia contemporània. On nosaltres veiem un embolic sobre un xic que es perd en la nit de París, ell veu un xic que parla del seu amor amb els surrealistes (!) On veiem un detectiu que busca este xic, Allen el fa perdre’s al París del segle XVIII (!) Trau suc dels millors moments de la història francesa per mantindre’ns amb un somriure o provocar-nos una rialla.

4) Perquè els actors amb Woody Allen estan en estat de gràcia. Mai no li podrem agrair suficientment a Woody haver escollit Owen Wilson com el seu àlter ego. Un encert si pensem que ell és un dels abanderats d’un nou tipus d’actor còmic que ha fet de la nova comèdia (per exemple Zoolander) una manera de riure’s del patetisme. Però a banda de Wilson, no podem obviar gent tan interessant com Kathy Bates o Adrien Brody fent de Dalí (broda el paper!), o Marion Cotillard i Rachel McAdams, així com un encantador Kurt Fuller com a sogre d’Owen sempre fantàstic (és un dels actors secundaris més curiosos del cinema americà), i fins i tot la primera dama francesa, Carla Bruni, que no molesta i està correcta en el seu xicotet paper.

5) I perquè sobretot Woody ens fa somniar de nou gràcies al seu cinema. Woody, com ja passara en el seu moment amb Buñuel, Wilder, Hawks o Ford (per posar alguns exemples), ens trasllada fora del territori de la realitat per instal•lar-nos en el del desig, i això sí que és una cosa per la qual val la pena pagar.

Gràcies, Mr. Allen, per continuar en l’única pàtria que no té governs: la del cinema.



FICCIONARI: 100 PROGRAMES

Per Gabi Ochoa

Faré un memento: Ja fa quasi tres anys (no arriba, crec, però el temps sempre és producte de la nostra memòria), arrancava Ficcionari, un programa que intentava donar vida a tota l’actualitat cinematogràfica que ens envoltava.

Amb el temps, com si no res, ens hem adonat que esta setmana fem cent programes en antena.

Moltes han sigut les anècdotes, la cinefília i la cinefàgia que ha portat a este equip a cent programes. Això ho guardem per a dos reportatges especials que esta setmana podreu vore dissabte en Canal 9 2 (i en les reemissions i en la rtvv.es a la carta)

A més, no ens oblidem de vosaltres, el nostre públic, i per això hem pensat que la millor manera de donar-vos les gràcies era regalar-vos entrades per anar al cinema. Així que atents:

Quin és el nom de l’intèrpret i de la cançó de la música que apareix al final del programa?

Si ho sabeu, ens podeu enviar un correu a ficcionari@rtvv.es amb la resposta. I de pas, no sobraria, que ens felicitàreu de la manera més divertida i cinèfila que se vos acudisca.

Cent programes no es compleixen tots els dies :)

UNA OBRA MESTRA TENYIDA D’OBSCUR

Per Gabi Ochoa

 

No em va agradar Batman begins. He de reconèixer que no sóc gens partidari d’un actor sobrevalorat com és Christian Bale. Les incidències en el rodatge de Terminator: salvation (on va pegar al director de fotografia) i la seua mala reputació amb la família (després de l’estrena d’El caballero oscuro a Londres va ser arrestat per pegar a sa mare i la seua germana), no diuen res de bo sobre ell. I encara que és veritat que no tinc res contra les seues interpretacions, sí que pot ser que el primer Batman de Nolan em va resultar massa fred, massa contingut, massa shakespearià.

 

I amb estos prejudicis em vaig seure davant del televisor per a vore El caballero oscuro. Amb els crèdits finals he tingut la sensació d’haver vist la millor cinta de superherois que s’ha fet fins al moment. Jo era un autèntic fan del primer Spiderman de Sam Raimi, però este cavaller obscur multiplica els seus mèrits amb, sobre tot, una superba interpretació de Heath Ledger.

 

 

L’actor va enfocar el seu Joker amb una mala baba inimaginable. La seua primera escena amb els mafiosos, construeix la seua maldat fora de tots els límits. A partir d’eixe moment el repudies i l’estimes a parts iguals.

 

I una gran sorpresa és Aaron Eckhart, que interpreta al fiscal Dent, o un Gary Oldman tan moderat en el seu paper, que les seues mirades estan plenes de una veritat inimaginable.

 

 

Però sobre tot, El caballero oscuro és un thriller trepidant sobre l’origen de la maldat. Una construcció perfecta de per què guanyem o perdem els nostres ideals i les nostres ètiques.

 

Este no volia ser un post per lloar la cinta, és més per donar-vos una alegria i posar-vos una obligació: divendres a la nit pegueu-vos a Canal 9 i gaudiu del gran cinema de Nolan.

 

M’ho agraireu. De res.