dilluns, 23 de maig de 2011

CINC RAONS PER A VORE ‘MEDIANOCHE EN PARÍS’


Per Gabi Ochoa


A molts els ha estranyat que l’última pel•lícula de Woody Allen s’haja alçat, en la seua primera setmana en cartell, amb el número u. És clar que esta setmana estarà fora d’eixa posició perquè arriba el pirata Sparrow, però ens interessava saber per què Woody ens ha fascinat. Creiem que cinc són les raons fonamentals d’este èxit:

1) Perquè Medianoche en París és una cinta que estima París, i vore com s’aprecia tant una ciutat provoca proximitat, tendresa, entusiasme, i fa que t’entren moltes ganes d’anar a vore-la. Hauria sigut preferible que això ho haguera fet a Barcelona i no amb la cinta fallida que li va dedicar. Mentre que en esta homenatja París i la seua cultura, Vicky, Cristina, Barcelona és una postal massa perfecta i poc interessant sobre la Ciutat Comtal.

2) Perquè la cinta es converteix en una declaració d’amor a la cultura, a l’art del segle XX. Davant la gran banalitat de l’últim cinema crispeter, Woody fa un cant d’amor i amistat de les avantguardes europees i mostra personatges tan carismàtics com Hemingway, Man Ray, Buñuel, Dalí, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. I el millor és que tots estos referents no sonen pedants, tot el contrari, resulten pròxims i reals, de manera que podem entendre perfectament els seus conflictes i la seua manera de ser. Qui no desitjaria parlar de literatura amb Scott Fitzgerald o d’art amb Dalí?

3) Perquè Woody continua sent el mestre de la comèdia contemporània. On nosaltres veiem un embolic sobre un xic que es perd en la nit de París, ell veu un xic que parla del seu amor amb els surrealistes (!) On veiem un detectiu que busca este xic, Allen el fa perdre’s al París del segle XVIII (!) Trau suc dels millors moments de la història francesa per mantindre’ns amb un somriure o provocar-nos una rialla.

4) Perquè els actors amb Woody Allen estan en estat de gràcia. Mai no li podrem agrair suficientment a Woody haver escollit Owen Wilson com el seu àlter ego. Un encert si pensem que ell és un dels abanderats d’un nou tipus d’actor còmic que ha fet de la nova comèdia (per exemple Zoolander) una manera de riure’s del patetisme. Però a banda de Wilson, no podem obviar gent tan interessant com Kathy Bates o Adrien Brody fent de Dalí (broda el paper!), o Marion Cotillard i Rachel McAdams, així com un encantador Kurt Fuller com a sogre d’Owen sempre fantàstic (és un dels actors secundaris més curiosos del cinema americà), i fins i tot la primera dama francesa, Carla Bruni, que no molesta i està correcta en el seu xicotet paper.

5) I perquè sobretot Woody ens fa somniar de nou gràcies al seu cinema. Woody, com ja passara en el seu moment amb Buñuel, Wilder, Hawks o Ford (per posar alguns exemples), ens trasllada fora del territori de la realitat per instal•lar-nos en el del desig, i això sí que és una cosa per la qual val la pena pagar.

Gràcies, Mr. Allen, per continuar en l’única pàtria que no té governs: la del cinema.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada