dimecres, 15 de juny de 2011

LA MAJÒRIA D’EDAT DE CINEMA JOVE


Per Gabi Ochoa


Ningú no ho pensa però ja fa 26 anys des que Mario Viché i el seu equip va alçar un festival de cine jove a la Comunitat Valenciana. Més de 25 anys en què hem vist passar grans (i joves) cineastes que han deixat una estela en el record de moltes generacions (De Kevin Smith a Stephen Frears, de Thomas Vinterberg a Matteo Garrone). Una història que no hauríem d’oblidar.

Ara, en el 26 aniversari, torna a la ciutat l’esperit inconformista de Cinema Jove, en esta ocasió amb 8 llargmetratges, en Secció Oficial, de cinematografies tan llunyanes com la iraniana o la russa.



Però el plat fort d’esta edició el tindrem amb la presència de Jan Harlan, productor de títols emblemàtics de la filmografia de Stanley Kubrick (“Barry Lyndon”, “El resplandor” o “La chaqueta metálica” entre altres) i del qual podrem vore al festival el documental que va dirigir sobre la vida i obra del geni anglés: “Stanley Kubrick: una vida en imágenes”.

A més de Harlan, Cinema Jove premia amb la clàssica Luna de Valencia la cineasta d’animació Michaela Pavlátová i la directora espanyola Chus Gutiérrez que va concursar a Cinema Jove ja fa temps amb el seu debut en el cinema, “Sublet”.

Al llarg de 7 dies València pot ser un nou aparador de bon cinema inquiet, transgressor, lúdic i reflexiu. Amb el bon temps que fa és un bon moment per a omplir les sales de Cinema Jove que tindrà les portes obertes del 17 al 24 de juny.

Allí estarem. Nosaltres fem una paradeta d’estiu i ens refugiem en el cinema.

Bon estiu cinèfil.





dijous, 9 de juny de 2011

LLEGENDES URBANES AL CINEMA


Per Raúl Gálvez


Les llegendes urbanes són històries sense un origen molt clar, que són acceptades per un gran nombre de persones. El cinema no ha escapat d’elles i són molts els rumors que s’han generat al voltant del sèptim art. Algunes d’estes llegendes són pura fantasia productes de la ment calenta d’algun mitòman, però d’altres, per mentida que semblen, són pura realitat.

Vos proposem un joc. Anem a contar-vos quatre rumors que circulen per Internet, relacionats amb actors de Hollywood. Això sí, si voleu saber si són pura farsa o informació fidedigna haureu de vore Ficcionari este divendres.

Bela Lugosi


 
La rumorologia va dir d’ell que li agradava dormir en un taüt. Segons sembla, allí dins aconseguia conciliar millor la son. Les excentricitats de Bela Lugosi no acaben ací. L’actor, que es va fer famós per interpretar a Dràcula, va demanar que en el seu funeral el soterraren disfressat del vampir més famós de Transsilvània.

Max Schreck


 
Hi ha qui afirma que Max Schreck, el protagonista de Nosferatu, és un vampir de veritat. L’aparença física de Max Schreck, (estava en els ossos), la falta d’informació sobre la seua vida, i el fet que el mos del final de Nosferatu fóra real van alimentar el rumor. En el seu sepeli, fins i tot, hi hagué alguns que eren partidaris de clavar-li una estaca al cor, per si de cas. No ho van fer. Estarà Max Schreck encara entre nosaltres?

Marilyn Monroe


 
Al voltant d’un mite com Marilyn Monroe també s’ha escrit molt. Algunes llegendes urbanes parlen sobre les veritables causes de la seua mort, d’altres apunten a la possibilitat que fóra amant de Kennedy. Nosaltres ens fem ressò d’una llegenda més prosaica que diu que Marilyn tenia sis dits. Este rumor es va estendre el 1986, arran d’una biografia que es va publicar eixe any. En el llibre apareixia una foto de quan Marilyn era model de biquinis. Fixeu-vos bé i conteu el número de dits que té Marilyn Monroe en el peu esquerre. Tenia o no tenia sis dits?

Brandon Lee


 
Sens dubte, el clàssic dels expedients X del cinema és la mort de Brandon Lee durant el rodatge de El cuervo. La llegenda diu que Brandon va morir mentre rodava una seqüència en què era tirotejat, amb la mala sort que les bales no eren de fogueig sinó reals.

Què vos diu la vostra intuïció? Quina d’estes llegendes urbanes és veritat i quina és mentida? Ja sabeu que haureu de vore el programa per a eixir de dubtes.

Per a no deixar-vos amb la mel als llavis vos conten un rumor que sí podem afirmar que és totalment cert: Humphrey Bogart era calb i portava perruquí.

dilluns, 23 de maig de 2011

CINC RAONS PER A VORE ‘MEDIANOCHE EN PARÍS’


Per Gabi Ochoa


A molts els ha estranyat que l’última pel•lícula de Woody Allen s’haja alçat, en la seua primera setmana en cartell, amb el número u. És clar que esta setmana estarà fora d’eixa posició perquè arriba el pirata Sparrow, però ens interessava saber per què Woody ens ha fascinat. Creiem que cinc són les raons fonamentals d’este èxit:

1) Perquè Medianoche en París és una cinta que estima París, i vore com s’aprecia tant una ciutat provoca proximitat, tendresa, entusiasme, i fa que t’entren moltes ganes d’anar a vore-la. Hauria sigut preferible que això ho haguera fet a Barcelona i no amb la cinta fallida que li va dedicar. Mentre que en esta homenatja París i la seua cultura, Vicky, Cristina, Barcelona és una postal massa perfecta i poc interessant sobre la Ciutat Comtal.

2) Perquè la cinta es converteix en una declaració d’amor a la cultura, a l’art del segle XX. Davant la gran banalitat de l’últim cinema crispeter, Woody fa un cant d’amor i amistat de les avantguardes europees i mostra personatges tan carismàtics com Hemingway, Man Ray, Buñuel, Dalí, Scott Fitzgerald o Gertrude Stein. I el millor és que tots estos referents no sonen pedants, tot el contrari, resulten pròxims i reals, de manera que podem entendre perfectament els seus conflictes i la seua manera de ser. Qui no desitjaria parlar de literatura amb Scott Fitzgerald o d’art amb Dalí?

3) Perquè Woody continua sent el mestre de la comèdia contemporània. On nosaltres veiem un embolic sobre un xic que es perd en la nit de París, ell veu un xic que parla del seu amor amb els surrealistes (!) On veiem un detectiu que busca este xic, Allen el fa perdre’s al París del segle XVIII (!) Trau suc dels millors moments de la història francesa per mantindre’ns amb un somriure o provocar-nos una rialla.

4) Perquè els actors amb Woody Allen estan en estat de gràcia. Mai no li podrem agrair suficientment a Woody haver escollit Owen Wilson com el seu àlter ego. Un encert si pensem que ell és un dels abanderats d’un nou tipus d’actor còmic que ha fet de la nova comèdia (per exemple Zoolander) una manera de riure’s del patetisme. Però a banda de Wilson, no podem obviar gent tan interessant com Kathy Bates o Adrien Brody fent de Dalí (broda el paper!), o Marion Cotillard i Rachel McAdams, així com un encantador Kurt Fuller com a sogre d’Owen sempre fantàstic (és un dels actors secundaris més curiosos del cinema americà), i fins i tot la primera dama francesa, Carla Bruni, que no molesta i està correcta en el seu xicotet paper.

5) I perquè sobretot Woody ens fa somniar de nou gràcies al seu cinema. Woody, com ja passara en el seu moment amb Buñuel, Wilder, Hawks o Ford (per posar alguns exemples), ens trasllada fora del territori de la realitat per instal•lar-nos en el del desig, i això sí que és una cosa per la qual val la pena pagar.

Gràcies, Mr. Allen, per continuar en l’única pàtria que no té governs: la del cinema.


dimecres, 4 de maig de 2011

FICCIONARI: 100 PROGRAMES


Per Gabi Ochoa


Faré un memento: Ja fa quasi tres anys (no arriba, crec, però el temps sempre és producte de la nostra memòria), arrancava Ficcionari, un programa que intentava donar vida a tota l’actualitat cinematogràfica que ens envoltava.

Amb el temps, com si no res, ens hem adonat que esta setmana fem cent programes en antena.

Moltes han sigut les anècdotes, la cinefília i la cinefàgia que ha portat a este equip a cent programes. Això ho guardem per a dos reportatges especials que esta setmana podreu vore dissabte en Canal 9 2 (i en les reemissions i en la rtvv.es a la carta)


A més, no ens oblidem de vosaltres, el nostre públic, i per això hem pensat que la millor manera de donar-vos les gràcies era regalar-vos entrades per anar al cinema. Així que atents:

Quin és el nom de l’intèrpret i de la cançó de la música que apareix al final del programa?

Si ho sabeu, ens podeu enviar un correu a ficcionari@rtvv.es amb la resposta. I de pas, no sobraria, que ens felicitàreu de la manera més divertida i cinèfila que se vos acudisca.

Cent programes no es compleixen tots els dies :)

dimecres, 13 d’abril de 2011

UNA OBRA MESTRA TENYIDA D’OBSCUR


Per Gabi Ochoa
 
No em va agradar Batman begins. He de reconèixer que no sóc gens partidari d’un actor sobrevalorat com és Christian Bale. Les incidències en el rodatge de Terminator: salvation (on va pegar al director de fotografia) i la seua mala reputació amb la família (després de l’estrena d’El caballero oscuro a Londres va ser arrestat per pegar a sa mare i la seua germana), no diuen res de bo sobre ell. I encara que és veritat que no tinc res contra les seues interpretacions, sí que pot ser que el primer Batman de Nolan em va resultar massa fred, massa contingut, massa shakespearià.
 
I amb estos prejudicis em vaig seure davant del televisor per a vore El caballero oscuro. Amb els crèdits finals he tingut la sensació d’haver vist la millor cinta de superherois que s’ha fet fins al moment. Jo era un autèntic fan del primer Spiderman de Sam Raimi, però este cavaller obscur multiplica els seus mèrits amb, sobre tot, una superba interpretació de Heath Ledger.
 

 
L’actor va enfocar el seu Joker amb una mala baba inimaginable. La seua primera escena amb els mafiosos, construeix la seua maldat fora de tots els límits. A partir d’eixe moment el repudies i l’estimes a parts iguals.
 
I una gran sorpresa és Aaron Eckhart, que interpreta al fiscal Dent, o un Gary Oldman tan moderat en el seu paper, que les seues mirades estan plenes de una veritat inimaginable.
 

 
Però sobre tot, El caballero oscuro és un thriller trepidant sobre l’origen de la maldat. Una construcció perfecta de per què guanyem o perdem els nostres ideals i les nostres ètiques.
 
Este no volia ser un post per lloar la cinta, és més per donar-vos una alegria i posar-vos una obligació: divendres a la nit pegueu-vos a Canal 9 i gaudiu del gran cinema de Nolan.
 
M’ho agraireu. De res.

dijous, 17 de març de 2011

BUNYOLS, MASCLETS I FICCIONARI


Per Rafa Rodríguez

Les falles arriben a Ficcionari. Però no, no penseu que els guionistes s’han vestit de torrentins; que els xics d’edició han canviat l’Avid i el Final Cut per un parada de xurros i bunyols; que les de producció fan cercaviles per la redacció mentre llancen masclets; o que hem triat al nostre càmera com a fallera major del programa. Res d’això.

El motiu és ben distint. De segur que en més d’una ocasió, quan heu vist a un japonés camera en mà (o a un alemany cervesa en mà, que cada país, com sabeu, té les seues tradicions) visitant els monuments fallers, vos heu preguntat com codificava eixa informació. En definitiva, com eres les festes valencianes vistes per ulls estrangers. El cinema, que és com un germà major savi, en té la resposta i al programa d’esta setmana ho podreu comprovar. Pel·lícules com “Misión Imposible 2” o “La maldición de la Pantera Rosa” en són el millor exemple. I ja vos avancem que vist el resultat donen ganes de furtar-li la beguda a l’alemany d’abans.

Però com en tota bona Nit del Foc n’hi ha més. També hem volgut saber quina visió tenien, de la seua tradició, els cineastes valencians com el mestre Berlanga o Carles Mira. I la veritat és que no trobem paraules per a definir-ho. Haureu de vore el programa per a entendre-ho. I després, no ho dubteu, eixiu al carrer a gaudir de les Falles que, de segur, les voreu d’una altra manera.


divendres, 11 de març de 2011

TORRENTE, EL GERMÀ CASPÓS DEL CINEMA ESPANYOL



Per Gabi Ochoa

Esta setmana aterra en la cartellera Torrente 4”, que, com afirma la publicitat, serà en “aborronador 3D”. I és que si una cosa té José Luis Torrente és que cada vegada que torna anima la representació espanyola en el rànquing de la taquilla, encara que no siga una gran representació, o sí?

Resulta curiós que a estes altures de curs una altra vegada siga Santiago Segura el salvador del cinema espanyol. No tenim res en contra de Segura, o potser només una coseta: la seua promoció no es limita a passejar la samarreta de la pel·lícula pertot arreu, però és paradoxal que una cinta que destil·la molta caspa per metre quadrat puga ser la gran triomfadora en la cartellera. No diu això molt dels gustos del gran públic?

Tal vegada haurem d’esperar fins a la setmana que ve per conéixer els resultats de taquilla, però des de Ficcionari ja fem la nostra travessa i assegurem que amb tota seguretat, l’amiguet Segura se situarà en la part més alta de la taquilla. I vosaltres què en penseu? I és una pena, perquè en cartell teniu un bon grapat de cintes que, per mèrits propis, podrien estar al davant. Sense anar molt lluny: els nou premis Goya avalen la colpidora “Pa negre”.

De tota manera és la vostra elecció: podeu triar els pets de Santiago Segura (a qui no li fa gràcia un bon petorro) o qualsevol de les altres opcions que s’estrenen esta setmana. Siga el que siga, que vos agrade.




dimarts, 11 de gener de 2011

LES MILLORS PEL•LIS DE L’ANY, SEGONS FICCIONARI


Per l'equip de Ficcionari
Benvinguts de nou!

Ficcionari torna el divendres 14 de gener a la graella. Com sempre, tots els divendres vos esperem per a proposar-vos una pel•lícula i tota l’actualitat cinematogràfica.

I el primer, abans de començar, l’equip de Ficcionari s’ha reunit per a omplir la seua motxilla amb les pel•lícules del 2010. Si ens n’haguerem d’anar a una illa deserta i escollir les deu pel•lícules més interessants del 2010, esta seria la nostra collita:

- Fantástico Mr. Fox de Wes Anderson

Més vots que ninguna altra, Fantástico Mr. Fox ha captivat l’equip de Ficcionari. No sols per la narració trepidant i la socarraneria del seu humor, Anderson ens demostra que una pel•li d’animació no és exclusiva del públic més jove, i que es pot fer una joia com esta i no perdre les seues senyals d’identitat.

- La red social de David Fincher

Tot i provocar opinions enfrontades a l’equip de Ficcionari, no hi hagut cap discussió en considerar el guió de La red social com un dels més brillants de l’any.

Només ens ha quedat un dubte: què pintava l’ultramodern David Fincher enmig de tot açò?



- El escritor de Roman Polanski

Va ser el thriller polític de l’any. Roman Polanski, expert en crear atmosferes inquietants, ens va entusiasmar amb esta història que posa al descobert els draps bruts de la política britànica. Unes interpretacions dignes de Ewan McGregor i Pierce Brosnan i una magnífica banda sonora són dos motius més per a vore la pel•lícula el 2011 si vos la vau perdre.

- Un hombre soltero de Tom Ford
L’opera prima del dissenyador Tom Ford és una declaració d’amor a l’estètica. Sembla que cada pla està mil•limètricament estudiat com si d’una composició pictòrica és tractara. Però res d’això tindria interés si darrere no hi haguera un guió brillant i un actor superb com Colin Firth.

- I’m not there de Todd Haynes


Original, poètic i pertorbador. Todd Haynes ens ha regalat una experiència cinematogràfica total amb una Cate Blanchett en estat de gràcia.

No se li pot demanar més a un dels millors biopics musicals de la història del cinema.





- Two lovers de James Gray

Podria ser qualsevol història d’amor que veiem al migdia en les sèries i pel•lícules de televisió, però en mans de James Gray, esta cinta es converteix en una bella història sobre la (im)possibilitat de l’amor. Tendra i emotiva, amb actuacions molt suggeridores, en què destaca sorprenentment l’actriu Gwyneth Paltrow, sempre relegada a papers de bona xica. Una direcció implacable.

- Up in the air de Jason Reitman

Una història senzilla sobre un executiu que viu sense lligams morals ni sentimentals. Però més enllà de la peripècia argumental, la cinta és una reflexió sense moralitat sobre el camí que cadascú de nosaltres hem de triar per a sentir-nos realitzats en la nostra vida.

- An education de Lone Scherfig

Nick Hornby; jazz; luxe i misèria; Carey Mulligan, Carey Mulligan i Carey Mulligan les voltes que faça falta; França; la nouvelle vague; el pop; Truffaut; el gust per l’elegància; una banda sonora additiva; uns secundaris perfectament dibuixats; la passió pels llibres, els bons vins i els vinils; etc. Sobren els motius per a recomanar An education.

- Toy story 3 de Lee Unkrich

El xèrif de Pixar ja va polvoritzar aquella dita de “mai segones parts foren bones” amb la seqüela de les seues aventures. Enguany amb la tercera entrega els qualificatius es queden curts davant esta obra mestra que fins i tot ha captivat la Bíblia dels “ullerapastes” espanyols, la revista Rockdelux, que l’ha escollida com a millor pel•lícula del 2010.

- Buried de Rodrigo Cortés

Cinta claustrofòbica que veu del millor suspens hitchcocknià, i que, increïblement, transcorre tota als pocs metres quadrats d’un taüt. L’habilitat del guió per a fer-nos creure la situació i, sobretot, la direcció de Rodrigo Cortés, fan de Buried una de les pel•lícules de l’any. Llàstima que la carta enviada pel guionista als membres dels Oscar, una cosa prohibida, la puga apartar del preat guardó.

I fins ací les nostres deu pel•lis de l’any. I les vostres?