Tres raons per a no perdre’s ‘The road’

per Raúl M. Riebenbauer

1.-L’estremidora mirada de desesperança de Viggo Mortensen.

Com ja deveu saber a hores d'ara, el polifacètic actor no està nominat a l’Oscar per la seua interpretació excepcional d’un home que recorre amb el seu fill una Amèrica del Nord postapocalíptica. Des d’este blog volem dir-ho ben alt i ben clar: els de l’Acadèmia l’han feta i ben grossa! No és que meresquera la nominació, sinó que li haurien de donar el guardó directament! No hi esteu d’acord?

2.-El de Mortensen no és l’únic Oscar que hauria de rebre esta gran adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy. La fotografia és excepcional. Tan sols un geni de la llum, com l’espanyol Javier Aguirresarobe, pot signar un treball d’una maduresa tan indiscutible.

3.-En el mecanisme de rellotgeria d’este llarg dirigit amb precisió per John Hillcoat hi ha un element no menys atractiu. Es tracta de la banda sonora composta per Nick Cave i Warren Ellis, el seu col·lega de The Bad Seeds. Entre els 17 temes (podeu sentir-ne uns quants en la web promocional), pareu atenció a la bellesa del tema The road i a l’angoixa de The cannibals o The cellar.

Per si no ho sabeu, la relació de Hillcoat amb Cave, líder de The Bad Seeds, ve de lluny. D’entrada, tots dos són australians. El músic ja havia participat en el guió d’una altra pel·li de Hillcoat: Ghosts of the Civil dead (1988). Ací, a propòsit, el músic també tenia un paper.

Uns anys després, John Hillcoat va dirigir el migmetratge Babe, I’m on fire (2003), d’esta banda de culte. 

Nick Cave també va ser el guionista del seu llarg anterior, La proposición (2005). Es diu que va escriure el text en només tres setmanes. La banda sonora d’aquell llarg tenia alguns temes seus i d'altres fets amb Warren Ellis.

Una relació d’amor creativa, la del director i el músic, que continuarà en el pròxim llarg: Death of a ladies man (previst per a l'any 2011).