SCORSESE I ELS MECANISMES DE LA BOGERIA

Per Pau Gómez

La bogeria ha sigut sempre una constant al cinema de Martin Scorsese. Al llarg de quatre dècades de carrera, el director italoamericà ha convertit diferents personatges amb trastorns mentals en una mena d´antiherois, homes desubicats al context que els tocat viure i que trauen a la llum els seus fantasmes dins un món que no els accepta ni comprén. Són violents, silenciosos, amb una tendència forta a l´aïllament i a perdre´s en el laberint dels seus propis pensaments. Estos personatges, cadascú amb el seu infern psicològic particular, aconseguien empatitzar amb uns espectadors que, de vegades, no podien evitar preguntar-se si realment estaven tan bojos com semblaven o si, per contra, raonaven amb més lucidesa de la que la societat els assignava. Hi ha exemples diversos, en part, gràcies a l´encert d´Scorsese a l´hora d´escollir actors capaços de portar les seues interpretacions fins a extrems insospitats i a entregar-se per complet a les peticions del gran mestre: Robert de Niro (per triplicat, a Taxi Driver, El rey de la comedia i El cabo del miedo), Joe Pesci (Uno de los nuestros i Casino), Nicolas Cage (Al límite), Leonardo DiCaprio (El aviador)... Tanmateix, el predomini d´altres temes capitals (l´estudi de la violència a partir del crim organitzat, sense anar més lluny) havia impedit que, fins ara, Scorsese dedicara tota una pel·lícula a la bogeria, amb una gran majoria de personatges trastornats o desdoblats en diferents personalitats.

Shutter Island és eixa pel.lícula, una translació extraordinària en imatges de la, d'altra banda, novel·la esplèndida i complexa de Dennis Lehane. La cinta planteja, des del primer minut, un descens progressiu als inferns de la ment humana i als mecanismes capaços d´originar un desequilibri psicològic irreversible. Scorsese sembla fer cinema negre i un thriller amb aroma clàssica, però ens enganya. Tot, cada moviment, cada gest i cada paraula formen part d´una estratègia calculada al mil·límetre amb l´únic propòsit de jugar amb el públic, de fer que dubte a l'hora de diferenciar qui és el trastornat i qui manté en ordre els seus pensaments. Les referències no tarden a arribar, amb El resplandor al capdavant. Tal com ocorre en el film de Kubrick, la línia que separa la raó de la bogeria és quasi imperceptible, amb la conclusió evident que tots estem exposats a fer eixe pas en qualsevol moment. Només cal que un trauma (la ferida de l´ànima a què es refereix el doctor interpretat per Max Von Sydow) es creue en el nostre camí per fer que el procés siga tan degeneratiu com imparable. Com li passa a Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio)... o tal vegada a tots, menys a ell.

Shutter Island és ambigua, atípica i no fa concessions a l´espectador. Envia els seus missatges directament a les nostres ments, i ens exigeix una reflexió que resulta fonamental perquè la pel·lícula tinga sentit; en altres paraules, som nosaltres els qui hem d´encaixar les peces del trencaclosques. Scorsese així ho ha volgut. I els amants del bon cinema sempre respondrem sense replicar ni preguntar-nos els motius. Per això, este home és un gran del present i una llegenda del futur i, per això, Shutter Island es presenta com una mostra més del cinema sublim que és capaç d´oferir-nos.

Per cert, ja que Marty no fa un dels seus habituals cameos a esta pel·lícula, deixem que almenys tinga una aparició especial al nostre blog. Ací ens parla del que és, o el que sembla ser, el seu últim llargmetratge: