EL GENI SENSE ÀNIMA

Per Pau Gómez

Abans de convertir-se en l’enèsima revisió del mite de Sherwood, el guió de l’últim Robin Hood era una de les peces més cobejades pels productors de Hollywood. Signat per Ethan Reiff i Cyrus Voris, plantejava una ullada revolucionària segons la qual Robin era un perillós i sanguinari assassí, i el seu etern enemic, el xèrif de Nottingham, l’autèntic heroi de la funció. I no només això: els dos personatges serien interpretats pel mateix actor. Una proposta d’eixes característiques de segur que hauria fascinat el Ridley Scott de fa 30 anys, capaç d’atrevir-se a ambientar una història de terror en una nau espacial o d’omplir de reflexió filosòfica una trama futurista sobre robots que somnien ser humans. Però el Scott del 2010 és molt diferent; viu bé, és multimilionari i li agrada complicar-se al menys possible amb cada nou rodatge, fet que inclou una certa garantia de rendiment comercial.

Per això, quan el projecte arribà a les seues mans, va desmuntar per complet el plantejament inicial per convertir novament el personatge en un justicier estimat pel poble i, per extensió, pels espectadors. I que s’oblidaren Reiff i Voris del protagonista desdoblat en dos papers. Amb ell al capdavant, Robin Hood respondria a tots els requisits de les produccions èpiques destinades a trencar les taquilles. S’acabaren els riscos innecessaris, adéu per sempre a qualsevol aguait de cinema d’autor. Convencionalisme al poder. El mercenari havia tornat.

Poc queda del Scott visionari i atrevit. Que no haja tornat a fer ciència ficció n’és la millor prova. Però resulta indubtable que, tot i filmar amb el pilot automàtic, domina la part visual com cap altre cineasta en tot el món. Robin Hood té, per moments, una llum prodigiosa, un muntatge quadrat al mil·límetre (observa com es fa una escena d’acció sense caure en la taquicàrdia, Michael Bay) i l’aparició justa de la càmera lenta quan toca i on toca. Poc importa que Russell Crowe tracte d’evocar sense èxit l’esperit de Gladiator o que els Merry Men tinguen el nivell interpretatiu d’una sabata. A sir Ridley li importa la imatge, la perfecció de cada enquadrament, i ausades que ho aconsegueix. És cert que ja fa temps que va fer el seu particular pacte amb el dimoni, no importa si es diu Grazer, Bruckheimer o Dino de Laurentiis. Un geni sempre és un geni, encara que, com en este cas, venga la seua ànima al millor postor.