LA RED SOCIAL, OPINIONS CREUADES

L’equip de Ficcionari no s’acaba de posar d’acord sobre l’última estrena de David Fincher. Uns la idolatren, altres diuen que tampoc és per a tant. Ací teniu els seus arguments. Falta saber què en penseu vosaltres.

QUI TÉ UN AMIC, TÉ UN TRESOR

De Gabi Ochoa

Amb més obligació que curiositat vaig anar fa uns dies a vore La red social. No pensava que la història de Facebook poguera ser material altament cinematogràfic, però que dos dels seus creadors siguen Aaron Sorkin i David Fincher ajuda a acostar-la al cinema.

Ja la primera seqüència em va deixar atrapat a la butaca. Els diàlegs eren tan ràpids i incisius que es notava la ploma mestra de Sorkin, però crec que l’escena on vaig adonar-me que estava de nou davant del ressorgiment de Fincher (El curioso caso de Benjamin Button em va defraudar molt), va ser en el moment que Mark Zuckerberg se n’adona que la ferramenta que té entre mans, Facebook, pot dir alguna cosa de la gent que coneixes (per exemple, l’estat civil i/o emocional d’altra persona). La pel•lícula per moments es feia gran, molt gran.

Però sobre tot, si un encert clar té La red social és la reflexió magistral que es fa de l’amistat. Resulta paradoxal que el creador de la major xarxa d’amistat del món no tinga quasi amics, i que perda l’únic que tenia. En eixe moment la cinta es converteix en un vibrant vehicle sobre les entranyes de l’èxit i el preu que s’ha de pagar.

La pel•lícula té altres moments vibrants: l’aparició de Shawn Fanning (creador de Napster i interpretat molt convincentment per Justin Timberlake) i com es guanya Mark amb la seua verbigràcia (no sé com serà de veritat Zuckerberg, el qual renega de la pel•li, però el retrat que fa l’actor Jesse Eisenberg resulta esborronador: una persona tancada en sí mateixa que no sap expressar-se amb els demés si no és a través de la seua ferramenta, Facebook), o la baralla que li clava la primera exnóvia de Zuckerberg per com la insulta a la xarxa.

Una història creada amb molts salts cap avant i cap enrere en el temps, amb una realització que no necessita de grans efectes visuals però que atrapa constantment (encara que no diuen molt, les escenes de piragüisme són estèticament magnífiques), i una curada banda sonora de Trent Reznor.

I on finalment Sorkin (perquè ell és el gran creador de tot açò) fa una magnífica i brutal reflexió sobre l’amistat: no importa quants amics tingues a la xarxa, si no saps cuidar els que tens en la realitat.

ARQUITECTURA BUIDA

De Raúl Gálvez

És cert que La red social pot ser una pel•lícula entretinguda amb moments de bon cine, com la seqüència inicial, en la que els diàlegs, disparats a ritme de metralleta, són tota una declaració d’intencions d’allò que vorem a continuació.

És cert que el guió té una estructura complexa, en el que diverses trames asincròniques avancen alhora, gracies a enginyosos salts temporals.

No obstant això, estes virtuts tenen un contrapés que decanta la balança cap a la mitjania. Este defecte està relacionat amb una de les regles bàsiques de l’escriptura del guió: la transmissió d’emocions.

En este sentit la pel•lícula és totalment plana. L’espectador desitja empatitzar amb alguns dels personatges, però David David Fincher i Aaron Sorkin li neguen eixe dret.

Sense que l’espectador puga patir amb els avatars dels personatges o gaudir amb les seues gestes, la pel•lícula es converteix en una consecució de fets merament explicatius, als que assistim amb la mateixa fredor que amb la que veiem un reportatge d’Informe Semanal.

A una pel•lícula li hem de demanar alguna cosa més que un bonic embolcall i unes quantes frases ocurrents.

ESTE RODATGE ÉS UN INFERN!



Per Rafa Rodríguez

El rodatge d’una pel•lícula és com un reality de convivència no televisat. Actors i equip tècnic comparteixen quasi les 24 hores del dia i és habitual que hi haja diferències. També és cert que hi ha professionals que porten l’estigma de conflictius a l’ADN. Si, a més, els fenòmens meteorològics apareixen com estrelles invitades, el malson està servit.

De rodatges desastrosos n’hi ha hagut molts a la història del cinema. Al Ficcionari d’este divendres hem fet una selecció dels més impactants. Ens endinsem en les tripes de Fitzcarraldo, El hombre que mató a Don Quijote i Apocalypse Now per a portar-vos unes imatges que tardareu a esborrar de les vostres ments.

Podreu vore un actor a punt de morir per una barreja de tot tipus de vicis i estrès; un altre que embogeix perquè es pensa que li han posat verí al dinar i una col•lecció de desgràcies que deixa la famosa llei de Murphy en un joc de xiquets.

Així que ja sabeu. Poseu-vos còmodes, que l’espectacle de l’altra cara del cinema està a punt de començar.

FICCIONARI: TERCERA TEMPORADA

Per Gabi Ochoa

Ficcionari comença la tercera temporada amb molts canvis. El primer d’ells és que passem a Canal 9 els divendres a la nit! Serem els mestres de cerimònia de pel•lícules d’estrena i grans directors: Steven Soderbergh, Sydney Pollack, Neil Jordan...

I també canviem de format: un quart d’hora abans de la pel•lícula, vos presentem totes les curiositats sobre el film que vorem eixa nit i, després de la pel•li, les millors estrenes, l’actualitat de l’audiovisual valencià i les curiositats del cinema.

I per tal d’obrir boca, un parell d’exclusives: tindrem una pel•li en què Tom Cruise va estar a punt de morir (tela marinera!), a més del remake d’un clàssic que va catapultar l’estil de vida de Frank Sinatra. És tot el que puc dir fins ara.

Al cap i a la fi continuarem gaudint del cinema amb vosaltres. De les pífies, dels rodatges més insòlits i de les estreles més extravagants...

Vos esperem davant la pantalla.

Apunteu-ho: els divendres a la nit després de les notícies a Canal 9. Passem llista.

Ficcioneu molt! :)

UN FESTIVAL JOVE

Per Gabi Ochoa

Si hi ha alguna cosa que manté l’esperit de Cinema Jove és la seua programació coherent. És jove pel fet d’apostar per un director com ara Matteo Garrone, que ha sabut aprofitar les esquerdes de la vella Europa per a mostrar-nos veritables murals d’allò que no coneixem o no volem conéixer (és el cas d’Ospiti o l’impactant Gomorra). Jove, també, perquè ens acosta a la saviesa de Daniel Monzón, que amb estos Cuadernos de cine ens torna a grans clàssics oblidats que cal no perdre’s a la gran pantalla (atents a la sessió doble de Tiburón i King Kong).

Però, a més, esta edició amaga encara moltes sorpreses, que ja es poden gaudir a les pantalles. És el cas de moltes de les pel·lícules de la Secció Oficial que, encara que estan firmades per directors totalment desconeguts, ens mostren símptomes d’experimentació formal o de continguts que paga la pena de ressenyar. Des del nou projecte de Thomas Vinterberg, Submarino (un dels pares del moviment Dogma), fins a l’estrena de l’argentina El fruto, la precocitat d’I killed my mother de Xavier Dolan (director, actor i guionista del film amb només vint anys), o la curiositat per Mall girls, que ha alçat el debat al seu país d’origen, Polònia, pel tractament de les anomenades “xiques del centre comercial”.

També podem gaudir de la bona salut dels curts, nacionals i internacionals, que ens ofereix la Secció Oficial, amb una bona presència valenciana (Puerta 6, d’Avelina Prat; Marina, d’Álex Montoya, o Ex libris, de María Trénor).

I molts cicles i activitats paral·leles durant esta setmana.

Al cap i a la fi, una altra manera d’anar al cinema.

Bon profit.

‘KICK-ASS’, DOS CRÍTIQUES BEN DIFERENTS

És una pel·lícula que ha alçat polèmica en l’equip de Ficcionari. Vos oferim dos crítiques encreuades sobre el fenomen Kick-Ass.

UNA PUNTADA AL CUL POC DOLOROSA

Per Pablo Ferrol

Abans de començar esta crítica, haig de dir que els únics còmics que he llegit a la meua vida han sigut els de Mortadelo y Filemón. Com que desconec per complet l’univers dels superherois, el meu coneixement es limita a les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet fins ara.

Pot ser esta siga la principal raó per la qual no vaig acabar de connectar completament amb Kick Ass o, el que és el mateix, les aventures d’un jove inadaptat que decideix convertir-se en el justicier més patètic de la història.

Amb un començament interessant que recorda una versió bandarra de l’Spiderman de Sam Raimi, la pel·lícula perd gran part del seu encant quan mitjan metratge abandona el seu vessant irònic i transgressor per caure en els tòpics més comuns del gènere. Això sí, amb una encomiable i atrevida càrrega de violència que ens regala un dels millors personatges que hem vist en molt de temps a la pantalla: una xiqueta d’onze anys amb passió per les armes i les paraules malsonants.

Dirigida amb encert per Matthew Vaughn i amb unes interpretacions per damunt del que és estrictament correcte, Kick Ass resulta un producte més que digne, de fet, té moments realment brillants. Però la realitat és que després de veure-la, un no pot evitar preguntar-se si una cinta d’estes característiques no hauria adquirit la condició de clàssic contemporani si els seus creadors s’hagueren atrevit a anar més enllà d’on les urpes de la indústria els permeten.

UNA PUNTADA AL CUL MOLT PRECISA

Per Pau Gómez

Com diria Hitchcock, Kick-Ass és un macguffin. Atenent a la definició d’este terme creat pel mestre del suspens, l’aprenent de superheroi que dóna nom a esta pel·lícula només és un element de distracció, una excusa argumental per a captar l’atenció de l’espectador mentre l’autèntica motivació de la història ix a la superfície. En altres paraules, estem davant una falsa cinta de superherois: la primera mitja hora, plena de tòpics i convencionalismes del cinema adolescent, no és sinó el preàmbul del que vindrà a continuació. Perquè quan es converteix en un fenomen de youtube, Kick-Ass desapareix del mapa i el seu protagonisme s’evapora. I és ací on comença la pel·lícula de veritat; el joc de venjança que converteix la suposada comèdia en un thriller d’acció en què els justiciers urbans emergeixen per passar comptes amb eixe mafiós a qui dóna vida el millor dolent del Hollywood actual, Mark Strong.

Esta sobtada transformació no deixa indiferent. És impossible. Des del moment en què Kick-Ass passa a ser una comparsa, pots odiar la pel·lícula o admirar-la sense remei. El meu cas fou el segon. Em va atrapar eixa violència extrema, quasi poètica (la referència a John Woo no és casual), i eixos diàlegs esmolats i negríssims, en perfecta sintonia amb la portentosa posada en escena. Em va meravellar l’interludi que conta la història d’un dels personatges al mateix temps que la càmera es clava, literalment, dins les vinyetes d’un còmic. I, sobretot, em va impressionar l’atreviment d’un director capaç d’aconseguir que una història que comença amb un inadaptat que exhaureix les reserves de kleenex sense estar refredat (tireu d’imaginació) acabe amb una orgia de sang i bales tan políticament incorrecta que no és d’estranyar que fins set productors rebutjaren el projecte abans que es fera realitat. De segur que ara el seu èxit (ja n’hi ha seqüela en marxa) ha sigut per a ells com una puntada al lloc més dolorós. Bona punteria, Matthew Vaughn.